L'N-II

Ja sé que la política és això. Par­lar, pac­tar, fer veure, jugar a ama­gar i també, és clar, solu­ci­o­nar les coses i els pro­ble­mes dels ciu­ta­dans. Però en el cas de les obres de l'N-II el reguit­zell de des­propòsits per­pe­trats és tan llarg, tan gran i s'endinsa tant en el túnel del temps que, fran­ca­ment, la reso­lució apro­vada abans-d'ahir al Congrés dels Dipu­tats amb tota la bona intenció del món, per­me­tin-me que la vegi com un sim­ple paper mullat. Des­con­fiança? Segu­ra­ment, però és que tenim motius per ser-ho, de des­con­fi­ats. I no pas perquè el minis­teri no hagi sabut, o pogut, resol­dre el pro­blema pro­vo­cat per unes falli­des empre­sa­ri­als i els con­seqüents retards en les obres, sinó perquè fa tant de temps que hauríem de tenir car­re­tera nova i ampla, segons les pro­me­ses d'antics gover­na­dors civils i minis­tres, que farem com sant Tomàs: fins que no ho veu­rem, no ho creu­rem. D'altra banda, paciència, molta paciència, perquè, anant bé, les obres no es repren­dran fins a pri­mers del 2011. I això és gai­rebé d'aquí a un any. Men­tres­tant, els qui pas­seu amb el cotxe vigi­leu, perquè, per si no hi hagués prou ver­go­nya, ara ho han far­cit de radars. I en molts llocs no es pot pas­sar de sei­xanta. Per cert, d'això se'n diu mala fe i també apro­fi­tar-se de les misèries dels altres. En aquest cas, dels ciu­ta­dans a qui fa temps que hau­rien d'haver arre­glat la car­re­tera.