La justícia criminal

Resulta difícil enten­dre que un lla­ti­no­a­me­ricà no es pro­nunciï a favor del dret d’auto­de­ter­mi­nació dels pobles, o que no expe­ri­menti com a mínim certa sim­pa­tia amb la causa inde­pen­den­tista de Cata­lu­nya. Perquè encara que sem­bli que queda lluny la nos­tra història colo­nial, la distància no és tanta quan es patei­xen dia a dia les seves nefas­tes con­seqüències. És inne­ga­ble la forta presència de rela­ci­ons de sub­or­di­nació exis­tents en les nos­tres soci­e­tats lla­ti­no­a­me­ri­ca­nes en ple segle XXI, la dis­cri­mi­nació quo­ti­di­ana per raó d’ètnia i llen­gua que patei­xen amplis sec­tors de la seva població i les desi­gual­tats econòmiques que aques­tes com­por­ten. I és inne­ga­ble també que és l’herència colo­nial la que ha per­pe­tuat els llaços de domini i desi­gual­tat en les seves for­mes més bru­tals o en alguns casos més sub­tils però no per això menys cru­els. Una petita i valu­osa mos­tra d’això és la pel·lícula Roma, d’Alfonso Cuarón. Pro­ba­ble­ment és per això que el segui­ment de la trans­missió en directe del judici als pre­sos polítics cata­lans, a alguns lla­ti­no­a­me­ri­cans ens va reme­tre a les velles i per­ver­ses pràcti­ques colo­ni­als del dret i la justícia espa­nyo­les, que sem­bla que no han can­viat gaire. És impor­tant acla­rir que a Lla­ti­noamèrica la Tran­sició espa­nyola va ser con­si­de­rada exem­plar i modèlica. No teníem cap mena de dubte que la mal ano­me­nada per la rància història ofi­cial madre patria havia fet un interes­sant procés de tran­sició cap a la democràcia, sus­ten­tat en un atrac­tiu relat pro­gres­sista d’esquer­res. Però oh decepció!, ens vam equi­vo­car, ens van enga­nyar, en la distància ens fal­ta­ven alguns fils de la història per ado­nar-nos que allò de girar full sense jut­jar els res­pon­sa­bles d’una dic­ta­dura cri­mi­nal no podia con­duir a una veri­ta­ble democràcia. I per això, per a molts dels lla­ti­no­a­me­ri­cans que anys després vam triar viure a Bar­ce­lona, que votàvem PCC i llegíem el diari El País, des­co­brir les evidències del que hi havia dar­rere d’aquest procés, del que no havíem vist perquè s’havia ocul­tat o perquè no vam saber veure l’arbre genealògic del poder i la justícia, la indig­nació, la decepció i el desen­gany, ha estat demo­li­dor. Es va esfon­drar l’admi­ració i es van fer encara més evi­dents i més nos­tres les pro­fun­des raons per les quals els cata­lans desit­gen la seva inde­pendència.

‘La justícia cri­mi­nal del segle XVIII a Mèxic’ és el lli­bre de l’his­to­ri­a­dor esta­tu­ni­denc Colin M. MacLach­lan, en el qual rea­litza un estudi sobre l’exer­cici de la justícia espa­nyola en l’ano­me­nada Nova Espa­nya. És una història que se cen­tra en el Tri­bu­nal de La Acor­dada, creat el 1722 per con­tro­lar i domi­nar els amplis ter­ri­to­ris sot­me­sos per la corona espa­nyola i al qual es va ator­gar una àmplia com­petència en els ter­ri­to­ris colo­ni­als. Aquesta recerca no només se cen­tra en l’apro­vació de la cre­ació del tri­bu­nal, sinó que pene­tra en el fun­ci­o­na­ment real de la justícia encar­re­gada de legi­ti­mar la domi­nació dels indis a qual­se­vol preu i l’ana­litza en pro­fun­di­tat. Els mètodes vio­lents del pri­mer jutge pro­pi­e­tari i capità de La Acor­dada van impo­sar ràpida­ment l’ordre, els cap­tu­rats eren exe­cu­tats i expo­sats per a escar­ment de tota la població. A l’entrada de la presó de La Acor­dada, apa­rei­xia el car­tell següent: “Pas­sat­ger: res­pecta aquest edi­fici i pro­cura evi­tar la seva trista entrada perquè tan­cada una vegada la seva dura porta només per al suplici es troba oberta.” El nom del lli­bre ja indica que no es trac­tava de sim­ples abu­sos sinó de pro­ces­sos cri­mi­nals exe­cu­tats pels encar­re­gats d’admi­nis­trar la justícia espa­nyola. L’his­to­ri­a­dor con­tem­po­rani García Marín asse­nyala com la cone­guda mani­pu­lació del dret i, sobre­tot, del pro­ce­di­ment judi­cial va pas­sar a cons­ti­tuir un for­mi­da­ble ins­tru­ment d’opressió. El 1778 el vir­rei Buca­reli escriu que els veïns de la Villa de Ori­zaba es quei­xa­ven de les actu­a­ci­ons infrin­gi­des als indis, perquè són mos­tra del des­a­fecte i l’odi que els espa­nyols pro­fes­sen als indis i dels sinis­tres infor­mes amb els quals han per­ver­tit les seves incli­na­ci­ons. Recor­dant tot això, no pre­tenc des­res­pon­sa­bi­lit­zar els governs post­co­lo­ni­als i con­tem­po­ra­nis que han per­pe­tuat les desi­gual­tats i les injustícies, però crec que és molt impor­tant mos­trar que els vells vicis, les velles pràcti­ques d’una justícia cri­mi­nal, no es curen amb el temps. No és cert que amb el temps tot s’oblidi; per con­tra, si els pro­ces­sos històrics no s’ela­bo­ren, el mal creix i els vicis s’incre­men­ten i per­du­ren.

L’1 d’octu­bre va aca­bar de tren­car, per a molts dels lla­ti­no­a­me­ri­cans que vivim a Cata­lu­nya, l’escassa cre­di­bi­li­tat que podíem tenir cap a l’Estat espa­nyol. Aque­lla mati­nada plu­josa en què par­ti­cipàvem amb emoció i com­moció en la jor­nada més impres­si­o­nant d’exer­cici democràtic d’una soci­e­tat civil que hàgim vist o estu­diat a les nos­tres vides, impac­tats per la violència i la insòlita repressió que exer­cien els cos­sos policíacs de l’Estat espa­nyol a l’Europa del segle XXI, vam rene­gar i maleir els vin­cles ferot­ges amb la madre patria. Vam plo­rar pel desen­gany, per la violència i pels nos­tres pre­sos polítics. Perquè no fa falta ser català per expe­ri­men­tar la indig­nació i la ràbia davant de la farsa de la justícia cri­mi­nal.