Guerra i pau

“Els meus nets han d’enten­dre que l’estat natu­ral de la vida és la guerra, és la con­fron­tació, és el con­flicte”, segons ens va expli­car el Sr. Bor­rell, en el seu dis­curs final a l’escola d’estiu del PSC d’aquest any, just abans d’elo­giar els 70 anys de pau a Europa; a tall d’exem­ple del que afir­mava, va insi­nuar que con­flic­tes com el que hi ha entre Cata­lu­nya i Espa­nya poden aca­bar com els de l’ex-Iugoslàvia. Tot ple­gat ens pro­por­ci­ona un cop d’ull fas­ci­nant a la men­ta­li­tat d’aquest diplomàtic que xam­pur­reja l’anglès i ni tan sols acaba de domi­nar el seu idi­oma matern. A l’uni­vers bor­re­llià, a l’Europa de la UE la pau fun­ci­ona com un pre­ser­va­tiu immens que manté els països (i les “regi­ons”) en un estat d’inèrcia este­ri­lit­zada (i desin­fec­tada?) perquè no s’impreg­nin els uns als altres amb l’esperma viru­lenta de la con­fron­tació, que no és sinó un sinònim, segons Bor­rell, de la violència desen­fre­nada. Però què passa quan una de les parts en con­flicte demana una solució nego­ci­ada, tal com passa en el cas català? Doncs es veu que la res­posta “natu­ral” és, també, la violència, sigui la de l’1-O o bé la de la presó pre­ven­tiva injus­ti­fi­ca­ble (que també és una forma d’agressió). De fet, segur que Bor­rell hau­ria estat d’acord amb la frase “Quan la diplomàcia s’acaba, la guerra comença”, si no l’hagués sig­nada Adolf Hit­ler. Com que a Cata­lu­nya la diplomàcia espa­nyola ha bri­llat per la seva absència, això vol dir que s’ha aca­bat? I això vol dir que la guerra comença? Senyor Bor­rell?