Fet pols

Mas­tego l’aire que res­piro. És un aire espe­ci­al­ment dens perquè aixeco pols. I m’envio aquesta pols. Sense voler. Però no puc fer altra­ment. Aquest ambi­ent tan ter­ri­ble­ment sec que fa d’esca dels focs que ens van asso­tant, ho pro­pi­cia. I més quan amb una dalla moderna: una des­bros­sa­dora, miro de nete­jar el tros, els ave­lla­ners, de les males her­bes que han aga­fat alçada i que poden des­tor­bar la collita pas­sat l’estiu. Una des­bros­sa­dora pen­jada al coll, moto­rit­zada, i amb la qual vaig imi­tant el movi­ment d’una dalla, vaig fent la dansa de la mort i aixe­cant una pol­se­guera de tan arran de terra que faig anar el capçal de la màquina. El seu gir espe­ri­tat fa que les dues vetes de plàstic que hi poso, ja sigui fent forma de creu o en paral·lel, esde­vin­guin dos gani­vets que tallen l’herba i fan sal­tar les pedre­tes que hi ha al pas. La pols, un núvol mar­ronós, m’entela les ulle­res i se’m clava al nas. El pare con­ser­vava un esclo­pet, una eina de fusta, amb forma d’esclop, com­ple­ment dels sega­dors, que feien ser­vir per pro­te­gir-se els dits de la mà esquerre. Ara amb les des­bros­sa­do­res et venen una malla per pro­te­gir-te la cara dels impac­tes de les pedres, i per pro­te­gir els dits, guants.

Quan acabo la jor­nada, dut­xat i tot, només cal que em soni el nas per reco­llir al moca­dor una mos­tra d’aque­lla ter­re­gada. En l’aire que he res­pi­rat hi ha la pols que ara tinc al cos. Com si m’hagués men­jat un plat de la sopa de pedres del Xesco Boix. Però de sobre. Vet aquí la nos­tra fra­gi­li­tat. Aques­tes fei­nes físiques, assu­mi­des de manera esporàdica i per con­trast amb el meu dia a dia habi­tual (més sem­blant al d’un ofi­ci­nista), són les que em recor­den la nos­tra peti­tesa. Però al mateix temps l’esforç, la suor, el can­sa­ment, i el veure com avança la feina, com fa net la nova dalla, i cons­ta­tar el que hi ha per fer, té una part de gra­ti­fi­cant, un intan­gi­ble, una satis­facció que fa que s’eixam­plin els pul­mons, s’obrin els narius, i es dibuixi un somrís serè. És allò que sen­tia a dir a casa: que és maca la terra tre­ba­llada! O com diria Ausiàs March: “Plena de seny, llet­jos desit­jos talle; en el meu hort no vull les males her­bes; perquè s’entenga com dins del meu cor, els pen­sa­ments no em dava­llen avall.”