El dilema cultural

El model cul­tu­ral de Bar­ce­lona fa anys que navega per un mar des­bo­cat i el perill de nau­fra­gar comença a ser real. Tres notícies que han coin­ci­dit aquest mes aju­den a enten­dre la situ­ació en què estem i en què podem estar si no ens defi­nim i ens deci­dim d’una vegada. Els matei­xos dies que el Museu Naci­o­nal d’Art de Cata­lu­nya (MNAC) pre­sen­tava el seu pla per créixer al pavelló Victòria Eugènia, tot supli­cant que les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques s’impli­quin en el seu finançament i es com­pro­me­tin a fer-lo pos­si­ble en un calen­dari rao­na­ble, veïns i enti­tats de la Bar­ce­lo­neta es mani­fes­ta­ven en con­tra del futur museu franquícia de l’Her­mi­tage, que ja té pràcti­ca­ment tots els per­mi­sos per cons­truir el seu edi­fici exul­tant (i insul­tant, per molt Toyo Ito que el signi), al port, amb la idea d’inau­gu­rar-lo el 2022 per al milió de turis­tes que pre­veu rebre cada any. La ter­cera notícia que s’enca­valca va ser la denúncia dels col·lec­tius de la cul­tura de base de la ciu­tat, que se sen­ten abso­lu­ta­ment des­em­pa­rats per unes polítiques cul­tu­rals que sem­blen dis­se­nya­des per alguna ment que vol arren­car d’arrel els pro­jec­tes pen­sats i fets per ciu­ta­dans i per a ciu­ta­dans. Aquest és l’autèntic dilema que hi ha quan es debat el model cul­tu­ral de Bar­ce­lona: qui n’ha de dur les reg­nes i a qui ha de bene­fi­ciar. Tota la resta és soroll que ens va empe­nyent a la deriva.