La mort com a gènere

Els peri­o­dis­tes solem tenir una relació par­ti­cu­lar amb la mort. Sobre­tot els de cul­tura, secció en què la mort es cotitza a l’alça. Els polítics, els esto­matòlegs i, fins i tot, els espor­tis­tes han d’haver estat per­so­nat­ges molt des­ta­cats perquè, un cop morts, se’ls dedi­qui ni la mei­tat d’espai que a un cul­tu­reta de mig pèl. Per totes les redac­ci­ons on he pas­sat, quan mor algun pro­ta­go­nista de la cul­tura tot­hom s’afecta, i no sé per què, perquè si mires a l’arxiu mai se’l va entre­vis­tar. El culte a la mort en el món cul­tu­ral és fort. A vega­des la passió per un artista neix el mateix dia de la seva mort, quan ens assa­ben­tem que era el com­po­si­tor de tal cançó que forma part de la nos­tra joven­tut. Però amb tot aquest temps ni fava de si va fer més cançons.

Tinc un punt de necrofília. M’agrada escriure els obi­tu­a­ris de gent que ha repre­sen­tat cul­tu­ral­ment alguna cosa per a mi. I en gene­ral també m’agrada lle­gir-los excepte si al titu­lar tenen pre­ci­sa­ment la paraula obi­tu­ari, que em sem­bla poc res­pec­tu­osa. Aquesta maca­bra sim­pa­tia pels morts cul­tu­rals reco­nec que és molt interes­sada: poden solu­ci­o­nar les pla­nes d’ober­tura de la secció, sobre­tot quan a l’estiu les notícies s’ama­guen a l’ombra. Hi ha, però, una cara nega­tiva. Que el mort deixi aquest món a hores de tan­ca­ment. Mal assumpte. Ho has d’aixe­car tot i a cui­ta­cor­rents omplir les pla­nes. És clar que hi ha morts que ho són abans de ser-ho i viuen molts anys sense sos­pi­tar que la seva esquela ja està escrita. A mi no m’agra­den les necrològiques de nevera. Ho trobo una pro­fa­nació.

Amb la mort sem­pre hi ha supers­ti­ci­ons. A la secció de Cul­tura diem que mai venen sols, sinó de tres en tres. I millor no par­lar dels mori­bunds, no sigui que s’espitxi un diu­menge al ves­pre que toca guàrdia. Cal tocar fusta.

Com que par­lar d’aquest tema porta malas­tru­gança, espero i desitjo que aquest arti­cle no afecti la salut de ningú, espe­ci­al­ment la gent de la cul­tura, a qui desitjo bona salut i llarga vida.