Trump i les ‘manades’

Després de la tren­tena de morts a Day­ton i El Paso, Trump vol apli­car ara la pena de mort als autors de tiro­teigs amb biaix racista. Pel pre­si­dent nord-ame­ricà, la culpa és dels vide­o­jocs i dels malats men­tals que pre­mem el gallet, no de les armes. Amb una retòrica allu­nyada de la gestió dels atacs de Nova Zelanda (“Ells són nosal­tres”, va dir la pri­mera minis­tra, Jacinda Ardern, sobre el mig cen­te­nar de morts en dues mes­qui­tes), Trump s’ha dedi­cat a fomen­tar l’odi durant tot el man­dat. Un segui­dor seu fins i tot va cri­dar en un míting “deporta-la!” en refe­rir-se a una con­gres­sista contrària a les idees del man­da­tari i ell no va parar-li els peus.

Trump evita par­lar de the elep­hant in the room, el con­trol de les armes. I ho seguirà fent si obté la ree­lecció, per molt que res­so­nin veus com la de Rihanna, qui clama que els EUA són un país on és més fàcil acon­se­guir un Kalàixnikov que un visat. Trump atia acti­va­ment la ràbia, la divisió i el menys­preu. Però hi ha una altra manera de fer, menys evi­dent, que també és inac­cep­ta­ble. Per què el jutge no va posar d’entrada els mem­bres de La Manada a la presó? Per què qua­tre dels vio­la­dors de Bil­bao sor­tien del jut­jat galle­jant el cap de set­mana pas­sat? Per atu­rar les agres­si­ons sexu­als múlti­ples, cal posar fi a la tolerància social cap a xacres com la por­no­gra­fia i la pros­ti­tució, i refor­mar un sis­tema judi­cial que s’enfoca en la resistència de l’agre­dida a la violència.