El cargol

En els matei­xos dies que lle­gia El soroll que fa un car­gol sal­vatge quan menja (Més Lli­bres) m’han arri­bat sis mul­tes. Totes són dels dar­rers dos mesos. Totes me les han posat en dies d’aquells que tots diem que estem superen­fei­nats. Totes, perquè havia cir­cu­lat a uns 100 km davant de dife­rents radars pro­gra­mats perquè ningú no passés de 90. Ja ho veuen, doncs: sis bada­des. I una bes­ti­esa d’excés de velo­ci­tat. En aquell lli­bre, l’autora i pro­ta­go­nista no pot moure’s durant molts mesos de casa seva. Es diu Eli­sa­beth Tova Bai­ley, té una malal­tia neu­rològica. S’ha de pas­sar el dia esti­rada, fins i tot estar asse­guda la cansa. Una amiga la va a veure. Li porta un car­gol. “Què en faré?” No li interessa gens. Però veu que sí. “De vega­des, la super­vivència depèn d’un cen­tre d’atenció molt con­cret: una relació, una creença o una espe­rança que es manté en equi­li­bri al límit de la pos­si­bi­li­tat. O d’alguna cosa encara més efímera…” Nosal­tres, en canvi, ho volem tot i ho volem ser al mateix temps tot. I ja. De con­crets, res. Volem ser el car­gol ecològic que sal­varà el món i a la vegada l’intrèpid aven­tu­rer de low-cost que va de vacan­ces a l’indret més des­co­ne­gut i remot. Durant un estiu. Un mes. 15 dies. Sí, ho volem ser tot: soli­da­ris i al mateix temps rics. Cul­tes i espor­tius. Femi­nis­tes i seduc­tors. I els més expe­ri­men­tats de tots sense dei­xar de ser mai joves. Som els més diver­tits d’Ins­ta­gram, els més engi­nyo­sos del Twit­ter, els més ente­sos a l’hort, els pre­si­dents de república de les sobre­tau­les. I el cas és que, ben mirat, sí que ho som tot: caòtics i, al mateix temps, orde­nats, ama­bles i auto­ri­ta­ris, cohe­rents i con­tra­dic­to­ris… Fins i tot avui uns diuen que són d’esquer­res i demòcra­tes, tot i que no volen que els cata­lans triïn. I molts els voten. Igno­ren que, tard o d’hora, sem­pre hi ha un car­gol que hi arriba.