Tribuna
Identitat, existència, essència
El meritori esforç de construcció d’una identitat inclusiva, flexible i no-essencialista desenvolupat per l’independentisme català en l’última dècada ja no amaga el fet que les posicions polítiques a favor o en contra de la secessió catalana estan molt determinades per qüestions d’identitat profunda que difícilment provocaran grans oscil·lacions de vot. Analistes de formació, procedència i afinitats polítiques tan dispars com Joe Brew, Francesc Abad, Jordi Muñoz o José Luis Álvarez coincideixen a assenyalar que les variables més determinants en el suport a la independència o en el seu rebuig continuen essent la llengua, el lloc de naixement dels pares (i el propi) i l’autoidentificació nacional. Aquells que tenen com a llengua habitual el castellà, amb un dels pares o tots dos nascuts fora de Catalunya (o ells mateixos nascuts a la resta de l’Estat espanyol) i que se senten més espanyols que catalans o completament espanyols difícilment donaran el seu suport electoral a partits independentistes.
Aquest perfil sociològic és sovint immune a tota mena d’argument favorable a la secessió de caràcter no identitari: li és igual el maltractament fiscal que pateix el país, el dèficit d’infraestructures, la impossibilitat de desenvolupar polítiques de benestar social i, el que és més important, és completament indiferent a la violació de drets fonamentals amb la qual l’aparell de l’estat castiga els independentistes (i en els casos més extrems consideren justa la retribució que pateixen i patiran tots aquells que treballen per l’emancipació catalana a través d’un procés pacífic i democràtic). La qüestió inquietant que revela aquesta situació és que no hi ha decisió democràtica que alteri el moll de l’os de la identitat, que primer som, existim, i després ja veurem en quin sentit omplim aquesta existència (cosa, sigui dit de passada, que també es pot predicar de la mateixa Catalunya independent i que alguns actors polítics no han acabat d’entendre: que primer cal ser un estat sobirà i després ja veurem, a través del vot en eleccions periòdiques, en quines polítiques més o menys progressistes es concreta aquest estat).
Aquest diagnòstic ve a tomb perquè ens serveix per reflexionar al voltant de dues qüestions vinculades a l’actual fase del procés. La primera és que en la insistència d’un partit com ERC a prosseguir pel camí de promoure allò que en podríem anomenar el no-nacionalisme quan la política de blocs nacionals es troba tan definida sembla que persegueixi atraure sectors de la població catalana d’identitat espanyola per construir una majoria dins la Catalunya autonòmica (un camí que en el seu moment ja havia recorregut la CiU de Jordi Pujol des de l’altra banda de l’espectre ideològic). És possible que aquesta estratègia sigui al darrere del remarcable èxit electoral aconseguit per ERC a les darreres eleccions generals espanyoles i municipals, però aquest camí té data de caducitat sigui perquè la direcció d’ERC verbalitza clarament la seva renúncia al projecte de la independència (i perd, en conseqüència, el suport de bona part de les bases que defensen aquest projecte) o sigui perquè l’aparell de l’estat continua castigant els seus quadres per molts votants del “no” que ERC atregui en eleccions dins el marc constitucional espanyol i això els obligui a tornar a una aposta unilateral.
L’altra qüestió a destacar d’un debat centrat en la identitat és que, tal com destaquen Joe Brew des de l’independentisme i José Luis Álvarez des de l’unionisme, a mitjà termini la realitat existencial (això és, demogràfica) afavoreix l’independentisme. Els catalans nascuts a Espanya, amb components d’identitat espanyola molt marcada, són majoritàriament gent gran i són reemplaçats a cada cicle electoral per catalans joves nascuts a Catalunya (o per catalans joves nascuts a l’estranger o de pares estrangers la majoria dels quals no poden votar a la Catalunya espanyola). Tradicionalment els pobles dominadors resolien contextos com aquest atacant l’existència dels pobles subjugats però, i això potser explica el pànic de les elits espanyoles, aquesta opció és inviable al segle XXI i, en cas que en algun moment existís la temptació d’exercir-la, seria allò que asseguraria definitivament la llibertat.
