Cap renúncia

Aquest és el títol del dar­rer capítol del lli­bre que Jordi Cui­xart va publi­car al juliol: Ho tor­na­rem a fer. Quan la injustícia és la llei, la deso­bediència civil és un dret. És un petit gran lli­bre. En aquest període de des­con­cert, d’impotència, de frus­tració i de retrets entre votants, par­tits i enti­tats, suposa una enorme injecció de moral i de luci­desa. El dis­curs de Cui­xart, resu­mit en un arti­cle seu que va publi­car aquest diari el 4 d’agost, ens ha d’aju­dar a tro­bar aquesta estratègia com­par­tida, de moment inas­so­li­ble, que ens per­meti avançar cap a la inde­pendència i fer de Cata­lu­nya un país millor. El pre­si­dent d’Òmnium recorda sovint que ell no és un polític, és un pres polític. No ha de dir el que han de fer els polítics ni lide­rar-los. Ell ha ento­mat la seva res­pon­sa­bi­li­tat amb una dig­ni­tat i una valen­tia admi­ra­bles. Fem-ho també nosal­tres com a ciu­ta­dans i que ho facin els polítics que són al cap­da­vant dels par­tits. A uns els fa man­dra bus­car con­sen­sos. Els altres encara con­fien que l’Estat espa­nyol voldrà des­en­ca­llar el con­flicte apos­tant per un diàleg sin­cer. N’hi ha que la pressa els fa pren­dre males deci­si­ons i d’altres que són massa pru­dents. Escol­tem-nos els uns als altres i dei­xem-nos de retrets i de traïdors. Junts i deter­mi­nats som impa­ra­bles. Cui­xart aposta clara­ment per l’acció no vio­lenta, un camí que, com ell asse­nyala, demana com­promís i dis­ci­plina. Si poden, lle­gei­xin el seu lli­bre. Ho veu­ran tot molt més clar, que no vol dir més fàcil.