L’antena de Sant Pol

Sant Pol de Mar (que també és Sant Pol d’amar) ens marca mol­tes hores, sobre­tot la de la coherència, i no parlo ara dels herois del 1714. Lle­gim a la impres­cin­di­ble com­pi­lació històrica dels ger­mans Sau­leda que el 1890, Josep Tobe­lla es fa enfron­tar ell sol a la tot­po­de­rosa Compañía del Fer­ro­car­ril. Es va plan­tar a la via i va atu­rar la loco­mo­tora dipo­si­tant-hi la vara d’alcalde, símbol de la repre­sen­tació del seu poble. Un poble que veia impo­tent com en nom del progrés s’ata­lus­sava sense mira­ments un espai natu­ral i s’impe­dia la necessària acti­vi­tat pes­quera. Amb la pers­pec­tiva d’un segle d’impac­tes posi­tius i nega­tius, encara avui podem deba­tre sobre la noci­vi­tat o no d’aquell esquinçament de la costa, però el cas és que l’alcalde, sense tanta pers­pec­tiva, va fer el que havia de fer: eri­gir-se en la veu dels ciu­ta­dans. Segur que l’acció —que li va cos­tar tres anys de des­ter­ra­ment— va ser­vir, com a mínim, per a un replan­te­ja­ment del pro­jecte de reforç de les vies pen­sat des de Madrid. Avui un altre ajun­ta­ment actua amb la mateixa coherència i també para els peus a la tot­po­de­rosa ope­ra­dora Movis­tar, que pretén ins­tal·lar una antena de set metres d’alçada al bell mig de Sant Pol. Molts ciu­ta­dans s’hi enfron­ten perquè veuen com també en nom del progrés l’admi­nis­tració con­ti­nua dei­xant-los sem­pre a mercè de les grans com­pa­nyies. S’ha atu­rat la pri­mera entrada dels ope­ra­ris al ter­rat d’una finca par­ti­cu­lar i la gent con­ti­nuarà eme­tent senyals d’alerta per si s’hi acos­ten: saben que la llei va a favor de l’ope­ra­dora i que si aquesta acon­se­gueix ins­tal·lar-hi ni que sigui una part de l’arte­facte serà molt difícil atu­rar l’obra, encara que no tin­gui llicència. Con­fesso la meva inca­pa­ci­tat per valo­rar la noci­vi­tat de l’elec­tro­mag­ne­tisme, però davant de l’evidència que es tracta d’un par­tit entre David i Goliat —amb l’àrbi­tre sovint asse­gut al con­sell d’admi­nis­tració de Goliat— i que hi ha un turó a fora del poble on s’han ins­tal·lat les altres ope­ra­do­res, tot fa pen­sar que l’hora bona de Sant Pol no la marca Movis­tar sinó la biòloga Núria Marín i altres pro­fes­si­o­nals inde­pen­dents impli­cats en el con­flicte. Basen la seva posició en con­si­de­ra­ci­ons de reac­ti­vi­tat de l’orga­nisme humà, però també en l’exas­pe­rant dei­xa­desa de res­pon­sa­bi­li­tat de molts polítics que s’escu­den en una nor­ma­tiva del 1998, total­ment obso­leta, i obvien les actu­als reco­ma­na­ci­ons del Par­la­ment Euro­peu i dels seus comitès científics.