Matem la Renaixença

El vode­vil barat entre els dos par­tits hegemònics de l’inde­pen­den­tisme emboira el debat de les idees, i con­seqüent­ment, impos­si­bi­lita rede­fi­nir la direcció d’un movi­ment que té part dels seus pro­ble­mes en la volun­tat inequívoca de ser un ostatge volun­tari de la Renai­xença, o sigui, d’un roman­ti­cisme indis­cu­ti­ble­ment fecund dins el con­text d’ari­desa literària i política de prin­ci­pis del XIX, però nociu quan ha bro­tat a poste­ri­ori amb dis­cur­sos èpics des­lli­gats de la rea­li­tat política del moment. Així doncs, la pro­li­fe­ració de qui­xots ha dut el tri­omf dels pragmàtics i la ide­a­lit­zació estèril dels vençuts per seguir ali­men­tant el cer­cle viciós de la der­rota. Per això, quan el pre­si­dent Torra pren el verb d’acti­vista exhor­tant a una con­fron­tació democràtica amb l’Estat com si l’octu­bre del 2017 s’hagués sor­tit el car­rer a fer un aplec par­ro­quial, ha d’expli­car el què i el com defu­gint d’heroïcitats de cartó pedra que solen ama­gar dei­xos d’irres­pon­sa­bi­li­tat política, i és que, si l’inde­pen­den­tisme vol pros­pe­rar, neces­sita pren­dre el prag­ma­tisme real que reque­reix tot pro­jecte polític des­pu­llant-se d’aren­gues pròpies de la final de la Cham­pi­ons. De totes mane­res, tam­poc cal obli­dar que un Estat monolític capaç de trac­tar els pre­sos polítics seguint les pau­tes ven­ja­ti­ves d’Espar­tero, pocs aspec­tes entendrà davant el prag­ma­tisme, però lla­vors s’haurà abraçat la rea­li­tat com a tal i s’avançarà d’acord amb la mateixa sense ves­tir qui­me­res. Ara, tot s’ha de dir, per fer un pas com aquest es neces­sita la valen­tia política i moral de dece­bre els pro­pis per acon­se­guir els objec­tius del demà, i, d’això, no sé si n’anem sobrats.