Un mal final esguerra una bona història?

Els segui­dors de Quen­tin Taran­tino ja estan acos­tu­mats a la violència gratuïta del rea­lit­za­dor. Suposo que no es tracta d’uns psicòpates, sinó que ente­nen el joc i, fins i tot, la conya de mol­tes esce­nes cru­els. Con­fesso que m’agrada molt el direc­tor, no per la violència sobrera, sinó per l’amor que demos­tra pel cinema i també per la música, espe­ci­al­ment la de la seva gene­ració, que és la meva. En l’últim film, ambi­en­tat fa 50 anys a Hollywood, acon­se­gueix com­bi­nar i fer més creïbles dues estre­lles com ara Brad Pitt i Leo­nardo DiCa­prio, o recu­pe­rar grups del talent dels nos­tres Bra­vos. Em falla, però, el final amb astra­ca­nada després d’haver des­crit amb encert la secta Man­son. Aga­fes la història i la mani­pu­les: és lícit dins la ficció?