Altruisme i egoisme

Ima­gi­neu que un amic, al seu tes­ta­ment, us ha dei­xat una certa quan­ti­tat de diners, a repar­tir amb un ter­cer amic. Posem per cas que us ha dei­xat 10.000 euros entre tos dos. Tan­ma­teix, el repar­ti­ment que fa és asimètric. A vosal­tres us deixa 5.624 euros, i al vos­tre amic li’n deixa la resta, 4.376. Com us sen­tiríeu? Seríeu capaços de repar­tir equi­ta­ti­va­ment els diners un cop fet efec­tiu el tes­ta­ment? I si a vosal­tres us hagués dei­xat 9.999 euros i al vos­tre amic només un? Us sen­tiríeu igual? I seríeu igual­ment capaços de repar­tir els diners de manera altru­ista?

Pot sem­blar un sim­ple joc, però en un món on les diferències mate­ri­als entre les per­so­nes i els grups humans que hi con­vi­vim són encara més exa­ge­ra­des, aques­tes dis­tin­ci­ons adqui­rei­xen una importància cab­dal. Per què hi ha per­so­nes a les quals els resulta apa­rent­ment més fàcil com­par­tir men­tre d’altres ten­dei­xen a ser egois­tes? Inves­ti­ga­dors de Bei­jing i de Lon­dres han exa­mi­nat l’acti­vi­tat cere­bral d’un nombrós grup de volun­ta­ris en el moment de pren­dre aques­tes deci­si­ons soci­als i morals. Sense entrar en detalls tècnics, han vist que la zona del cer­vell que s’activa pre­fe­ren­ci­al­ment quan repar­tim de manera altru­ista són les amígda­les, que estan impli­ca­des en la gene­ració d’emo­ci­ons, les quals en questa situ­ació es con­nec­ten amb zones de l’escorça pre­fron­tal impli­ca­des en la capa­ci­tat de rao­nar refle­xi­va­ment. Les deci­si­ons altruis­tes sem­blen tenir, per tant, un ori­gen emo­ci­o­nal que nodreix la raci­o­na­li­tat, no a l’inrevés.

En les per­so­nes egois­tes, en canvi, s’activa pre­fe­ren­ci­al­ment l’escorça late­ral orbi­to­fron­tal, que està impli­cada en la for­mació d’expec­ta­ti­ves. És com si, en certa manera, quan ens fem expec­ta­ti­ves de què podem fer amb el que tenim, som menys pro­pen­sos a com­par­tir-ho. A més, el nivell d’acti­vi­tat d’aquesta zona es cor­re­la­ci­ona amb el grau d’ego­isme, des de les repar­ti­ci­ons més altruis­tes, de gai­rebé 1 a 1, fins a les més egois­tes, que poden superar tran­quil·lament els 500 a 1.

També han iden­ti­fi­cat quina és la neu­ro­hor­mona que ho ges­ti­ona, l’oxi­to­cina. Està impli­cada en mol­tes acti­vi­tats fisiològiques, entre les quals des­taca la soci­a­bi­li­tat. Un dels expe­ri­ments que han fet ha estat sub­mi­nis­trar oxi­to­cina als volun­ta­ris egois­tes, i han vist que, men­tre en dura l’efecte, el com­por­ta­ment que mos­tren esdevé més altru­ista. Curi­o­sa­ment, els nivells màxims d’aquesta hor­mona s’asso­lei­xen durant la mater­ni­tat i la pater­ni­tat, i durant les pri­me­res fases de l’ena­mo­ra­ment, que són els períodes vitals en què ten­dim a com­par­tir més amb aques­tes per­so­nes. Per a mi, des del punt de vista social, la importància d’aquest tre­ball és enten­dre la rellevància de les emo­ci­ons per a una vida en comú que sigui tan equi­ta­tiva com sigui pos­si­ble, i per tant assu­mir la trans­cendència d’edu­car-nos en la seva gestió.