Somriu, que t’estan gravant

Anys enrere, quan van aparèixer les pri­me­res càmeres de vigilància als espais públics, part de la ciu­ta­da­nia va posar el crit al cel aler­tant de la intro­missió que això supo­sa­ria per a la vida pri­vada de les per­so­nes i augu­rant un pano­rama que superava totes les pre­vi­si­ons que ens havia anun­ciat George Orwell en la seva novel·la més famosa. Avui és la mateixa ciu­ta­da­nia qui reclama càmeres i vigilància, i no hi ha cap Ajun­ta­ment per petit que sigui, i sigui quin sigui el color del govern de torn, que no aposti per aquest recurs per donar res­posta a la segu­re­tat que recla­men els veïns. No és que Orwell s’hagi equi­vo­cat, és només que no havia pre­vist que seria la mateixa ciu­ta­da­nia qui recla­ma­ria que la vigi­lin, com a mal menor.