Dialogar amb els unilaterals

Si es com­plei­xen les pre­vi­si­ons que asse­nya­len les xifres d’ins­crits de l’ANC, cen­te­nars de milers de cata­lans, pro­ba­ble­ment més d’un milió, tor­na­ran a sor­tir dime­cres, per vui­tena Diada con­se­cu­tiva, a dema­nar un estat propi. Cata­lans que després voten par­tits inde­pen­den­tis­tes que gua­nyen sis­temàtica­ment a les urnes, el vere­dicte de les quals hau­ria de ser el més sagrat en democràcia, perquè és on es mos­tra el suport real a un pro­jecte polític. Tot això, però, que per a la (ultra) dreta espa­nyola ja sabíem que equi­val a res, per al PSOE resulta que tam­poc suposa més que un “pro­blema intern de con­vivència” a què no té cap intenció de donar una res­posta dife­rent de la que ha rebut fins ara: repressió i menys­te­ni­ment. Que falsa queda l’oferta de diàleg de Sánchez en el seu míting dimarts, quan con­ti­nua negant el referèndum que exi­gei­xen prop del 60% dels votants –si vol obviar el 80% que detec­ten les enques­tes–, i quan a sobre l’endemà no es vol ni asseure amb el par­tit del pre­si­dent de Cata­lu­nya...

La crua rea­li­tat és que ningú a l’Estat veu cap incen­tiu per par­lar de debò quan, com cons­ta­tava ahir Pere Ara­gonès, de facto és l’única part que pot, com ja fa, exer­cir la uni­la­te­ra­li­tat, en tenir el mono­poli de la lega­li­tat, la força, la judi­ca­tura, l’Íbex, la diplomàcia, els mass media i uns quants poders més. El sobi­ra­nisme, tot, ha de con­ti­nuar apos­tant pel diàleg, però fer-ho resul­tarà igual de retòric si en paral·lel no hi con­tra­posa l’única cosa que té per forçar-lo: l’acció de la gent. D’aquí la rellevància d’ini­ci­a­ti­ves com el #Tsu­na­mi­De­mocràtic, que avui es començarà a con­cre­tar. Si con­dem­nen els seus líders i con­ti­nuen vexant les seves deman­des, la soci­e­tat cata­lana no es que­darà de braços ple­gats. I la Diada ja pot ser el millor reset.