La Diada, motor polític

La Diada ha pas­sat per mol­tes fases des que se’n va cele­brar la pri­mera, que podem datar en la missa ofi­ci­ada el 1886 a Santa Maria del Mar, impul­sada per un sec­tor del Cen­tre Català, en record dels bar­ce­lo­nins morts en el setge de 1714. Lla­vors no tenia el caràcter rei­vin­di­ca­tiu poste­rior sinó més aviat recor­da­tori. Evi­dent­ment també va pas­sar per fases de pro­hi­bició, espe­ci­al­ment durant la dic­ta­dura. I el 1976 va ser una icònica jor­nada de lluita democràtica i anti­fran­quista amb la històrica mani­fes­tació de Sant Boi. Després van arri­bar les dècades dels vui­tanta i dels noranta, en què la rei­vin­di­cació de la mino­ria inde­pen­den­tista s’entre­mes­clava amb un to ins­ti­tu­ci­o­nal com­me­mo­ra­tiu i la sim­ple fes­ti­vi­tat. És el 2012 quan es pro­du­eix un canvi de para­digma de la Diada: es va con­ver­tir en un motor de la política cata­lana amb la marxa de cen­te­nars de milers de per­so­nes con­vo­cada per l’ANC, que s’aca­bava de cons­ti­tuir. Aquell mateix any, la Diada va pro­vo­car l’avançament elec­to­ral per part del pre­si­dent Mas. En edi­ci­ons poste­ri­ors també hem vist la seva influència com a preàmbul de la con­sulta del 9-N el 2014 i l’impuls deter­mi­nant en els fets històrics de l’octu­bre del 2017. I, mal­grat les dis­cus­si­ons prèvies, la demos­tració de força que va tor­nar a pro­ta­go­nit­zar l’inde­pen­den­tisme ahir indica que l’Onze és una jor­nada que encara cal tenir molt en compte. I ja veu­rem com se suc­ce­ei­xen els esde­ve­ni­ments polítics en les pròximes set­ma­nes. Resulta evi­dent que la Diada no té la capa­ci­tat de forçar l’Estat espa­nyol a nego­ciar una sor­tida dia­lo­gada i democràtica al con­flicte. Però ahir –en con­tra de les veus que augu­ren cada any la desin­flada defi­ni­tiva– l’Onze va tor­nar a posar de mani­fest la tos­suda rea­li­tat d’una ciu­ta­da­nia dis­po­sada a rei­vin­di­car els seus drets indi­vi­du­als i col·lec­tius. Fins i tot en un esce­nari de repressió i –cal reconèixer-ho– de deso­ri­en­tació estratègica de l’inde­pen­den­tisme. L’Estat pot supor­tar mol­tes Dia­des mul­ti­tu­dinàries. Però això no vol dir que no tin­gui efec­tes polítics d’enver­ga­dura. Per això la per­sistència demos­trada ahir és fona­men­tal. Perquè la constància del suport popu­lar mas­siu a l’exigència del dret a l’auto­de­ter­mi­nació és l’únic que pot forçar l’Estat a habi­li­tar vies de trànsit democràtic per a les aspi­ra­ci­ons polítiques d’aquesta majo­ria social exis­tent a Cata­lu­nya que vol deci­dir el seu futur.