Què farà Ada Colau?

El movi­ment inde­pen­den­tista a Cata­lu­nya és dels que més capa­ci­tat de mobi­lit­zació tenen a Europa. Mal­grat que alguns dia­ris de la caverna podran rela­ti­vit­zar l’èxit de la mani­fes­tació de la Diada fent una lec­tura sim­plista de les xifres (600.000 assis­tents), no es pot menys­te­nir la constància: des del 2012, bona part del poble de Cata­lu­nya surt al car­rer rei­vin­di­cant un nou horitzó de ple­ni­tud. El cons­ti­tu­ci­o­na­lista Pérez Royo refle­xi­o­nava que la mani­fes­tació és l’expressió d’una greu “crisi cons­ti­tu­ci­o­nal”. Cer­ta­ment, mal­grat que en molts moments hem par­lat de la “revo­lució dels som­riu­res”, l’inde­pen­den­tisme català ha posat con­tra les cor­des l’actual estruc­tura de l’Estat i, per això, la sentència que dic­tarà el Suprem no serà des­cafeïnada.

Aquest 11-S tenia menys som­riu­res i més mala llet. Per una banda, la tensa espera per saber què dirà el jutge Marc­hena va fer sor­tir la gent empre­nyada al car­rer: “Objec­tiu, inde­pendència”, deia el lema de l’ANC, però tot­hom sabia que més enllà de la inde­pendència hi havia l’objec­tiu de defen­sar els drets polítics més fona­men­tals (lli­ber­tat d’expressió, de mani­fes­tació, de pro­testa). La sentència crearà nova juris­prudència que, malau­ra­da­ment, s’escam­parà ràpida­ment pel relat polític a tot l’Estat espa­nyol. Per altra banda, els líders soci­als van renyar més que mai les for­ces polítiques inde­pen­den­tis­tes, que des de fa temps nave­guen sense full de ruta i amb el cur­ter­mi­nisme de les elec­ci­ons sem­pre a la ment. Els mani­fes­tants esta­ven can­sats de sen­tir el man­tra de la “lluita per l’hege­mo­nia”, tal­ment com estan farts de pen­sar que quan s’acosta la Diada sem­pre hi ha espais per fer-se la foto de família –“torna a casa per Nadal”, que diria l’eslògan– men­tre que durant la resta de l’any volen els punyals.

En defensa de la nos­tra classe política s’ha de dir que no tot­hom té prou valor per plan­tar-se i fer un escac al rei: alguns ho paga­ran amb una pena inhu­mana, injusta i fora de tota raó. Per això, qui demani autocrítica, que la demani per tots: deter­mi­nats dis­cur­sos abran­dats de l’ANC tam­poc aju­den a for­jar els con­sen­sos del 80% que han de lide­rar la res­posta. Per exem­ple, dar­re­ra­ment s’han tor­nat a sen­tir cri­des a boi­co­te­jar empre­ses poc com­pro­me­ses amb la causa, ves­tit tot ple­gat de l’eufe­misme del “con­sum res­pon­sa­ble”. Atenció a deter­mi­na­des pràcti­ques perquè el lle­gir ens farà per­dre l’escriure i la classe tre­ba­lla­dora no té cap culpa que deter­mi­nats empre­sa­ris s’enlli­tin amb els polítics en sor­tir de la llotja del Ber­nabéu.

La res­posta a la sentència –que és real­ment el debat que ha d’afron­tar el movi­ment a par­tir d’ara–, ha de par­tir de la pre­missa que la gran majo­ria del país està d’acord amb la pre­ser­vació dels drets polítics més bàsics. Que la soci­e­tat haurà de llui­tar perquè no se li reta­llin lli­ber­tats, perquè l’Estat espa­nyol no avanci més cap a una nova forma d’estat poli­cial, perquè no es posi de moda apli­car “155 pre­ven­tius”, com va dema­nar Albert Rivera al Congrés. La res­posta a la sentència, ves­tida de tsu­nami democràtic, haurà d’estar lide­rada per unes ins­ti­tu­ci­ons com­pro­me­ses a qui la gent dema­narà menys fotos de família i més deter­mi­nació en la deso­bediència pacífica i la no violència. Però, n’estic segur que conei­xent el tarannà de la classe diri­gent del país, la res­posta s’orga­nit­zarà més deci­di­da­ment a través de la soci­e­tat civil i del món local que no pas des del Palau de la Gene­ra­li­tat, sem­pre a sota del focus mediàtic.

Els ajun­ta­ments tor­na­ran a aga­far un pes notori en el nou esce­nari que vindrà. En pri­mer lloc, perquè l’admi­nis­tració local ha donat símpto­mes de molta for­ta­lesa des de l’ori­gen de tot ple­gat, amb la con­sulta d’Arenys de Munt que ara ha cele­brat el seu desè ani­ver­sari. En segon lloc, perquè durant aquests dar­rers anys els alcal­des han demos­trat que junts tenen molta força –per ges­ti­cu­lar, però també per mobi­lit­zar–. Igual­ment, com saben que gràcies a molts d’ells es va poder cele­brar l’1 d’Octu­bre, el major acte de deso­bediència pacífica que s’ha fet a l’Europa occi­den­tal con­tem­porània: els ajun­ta­ments van for­mar part d’aque­lla tera­nyina de com­pli­ci­tats que va fer arri­bar urnes i pape­re­tes arreu. Els ajun­ta­ments inde­pen­den­tis­tes són clau perquè, arti­cu­lant la res­posta a la sentència, “els ramats de xais es trans­for­min en eixam d’abe­lles” –para­fra­se­jant un bon amic meu–. Però, malau­ra­da­ment, molts alcal­des saben que no hi haurà res­posta pos­si­ble ni de con­sens sense la com­pli­ci­tat de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona. Són cons­ci­ents que Bar­ce­lona és la gran marca de Cata­lu­nya i qual­se­vol reacció ha de tenir pro­jecció inter­na­ci­o­nal. Pot­ser, aquesta també és una de les incògni­tes del perquè Pablo Igle­sias i Pedro Sánchez no es posen d’acord. Què farà Ada Colau?