La Campana

A mit­jan estiu es va anun­ciar que Isa­bel Martí s’havia venut l’edi­to­rial La Cam­pana a una mul­ti­na­ci­o­nal del lli­bre de nom impres­si­o­nant: Pen­guin Ran­dom House. Els que aquells dies no eren dis­trets a la platja o a la mun­ta­nya van fer un gest de sor­presa. La majo­ria, de lament. Isa­bel Martí va córrer a eme­tre un escrit expli­ca­tiu. En l’ope­ració tot eren avan­tat­ges: La Cam­pana sub­sis­ti­ria amb una més gran difusió i força, ella s’hi man­tin­dria vin­cu­lada, la línia se sos­tin­dria... Isa­bel Martí és una gran “vene­dora”. Recordo quan em citava, de vega­des amb la com­pa­nyia de Josep M. Espinàs, el seu soci, al res­tau­rant Lázaro del car­rer d’Ari­bau. El con­vit sem­pre era amb motiu de la publi­cació immi­nent d’un lli­bre. Me n’expli­cava el con­tin­gut amb tant detall i entu­si­asme que a mi em pas­sava que només volia arri­bar a casa per començar la lec­tura de l’exem­plar que m’havia gen­til­ment rega­lat. Un dia, el lli­bre en pro­moció va ser Vic­tus, d’Albert Sánchez-Piñol, un des­co­bri­ment de la casa. Entre ella i l’Espinàs me’n van con­fiar el con­tin­gut. Ho van fer amb tanta pro­fusió i deta­llisme amb l’idi­oma que ens unia que vaig donar per fet que el lli­bre era escrit en català. Només al final em van dir que era en cas­tellà. Es veu que a mig redac­tar-lo l’autor va notar que el català no res­po­nia a la veu que el lli­bre havia de tenir i va deci­dir tor­nar al prin­cipi i escriure’l de dalt a baix en cas­tellà. No ho vaig enten­dre, perquè l’acció i els pro­ta­go­nis­tes se situen a Bar­ce­lona pre­ci­sa­ment en un any tan deli­cat i èpic com el 1714, inici de la cas­te­lla­nit­zació forçada, però les coses són així i no en par­lem més. Només que després de les expli­ca­ci­ons de la Isa­bel i l’Espinàs, em vaig lle­gir el lli­bre com si, posem per cas, escoltés Cançó d’amor i de guerra doblada al cas­tellà. El lli­bre va ser un gran èxit, com tants de La Cam­pana. Al Lázaro Josep M. Espinàs va pre­sen­tar Una vida arti­cu­lada, recull dels seus grans arti­cles. Sergi Pàmies va con­duir l’acte esplèndi­da­ment.

Altres tro­ba­des, més col·lec­ti­ves, tenien lloc a la seu de l’edi­to­rial. Era en un pis del car­rer Mun­ta­ner. Per les fines­tres es veien els vitralls fantàstics d’una casa moder­nista de l’altra vorera. Vaig comen­tar a la Isa­bel que els seus pro­pi­e­ta­ris no en gau­dien pas tant perquè no en tenien la visió de con­junt. Les cases les fan els veïns, asse­gura la dita cata­lana. La crisi va obli­gar el tras­llat a un local més modest. Els dinars es van aca­bar. Es va ini­ciar una relació epis­to­lar. La Isa­bel m’envi­ava els lli­bres a casa amb uns comen­ta­ris lau­da­to­ris escrits a mà perquè s’hi notés la seva veu i el nervi. La lec­tura era imme­di­ata. Ara fa temps que no en rebo cap. Deu ser la tran­sició a la mul­ti­na­ci­o­nal. Espe­rem que efec­ti­va­ment La Cam­pana man­tin­gui el caràcter, que és el d’Isa­bel Martí.