Jordà, ‘llavor’ de Farners

-“El feix amb el camí creix”, em va dir després de xocar-me la mà i con­vi­dar-me a des­pen­dre’m de la mot­xi­lla per seure i fer un got de vi. M’hi havien dut els amics Sebastià Goday, crític d’art, i David Ortega, direc­tor de la Casa de la Paraula. Érem a Tolosa de Llen­gua­doc, a una ciu­tat i a una llar que, com se sol dir, té fàcil entrada i difícil sor­tida: m’hi hau­ria que­dat anys... L’artista Joan Jordà n’acaba de fer noranta i Santa Coloma l’home­natja amb l’expo­sició Lla­vors, que s’inau­gu­rarà aquest dis­sabte. Dels noranta anys en va pas­sar tres a la ciu­tat far­ne­senca. Tres anys mar­cats per la guerra que mai no ha vol­gut reviure in situ, no pas per por de la memòria, sinó per una ètica per­so­nal de no retorn com a mer turista als llocs que va viure com a infant tur­men­tat. Joan Jordà, nas­cut a Sant Feliu de Guíxols, és un artista pres­tigiós i reco­ne­gut a l’Estat francès, sobre­tot a la seva Tolosa de Llen­gua­doc. El Llen­gua­doc...! El gre­sol de l’espe­rit occità que ha cir­cu­lat pro­fu­sa­ment per les venes d’aquest home. De cap altra manera no s’enten­dria la bon­ho­mia i la sere­nor del Jordà domèstic adhe­ri­des a l’angoixa del Jordà cre­a­tiu. Em dis­cul­pa­ran que no faci una des­cripció tècnica de la seva obra. Ja ho farà demà pas­sat l’espe­ci­a­lista Sebastià Goday. Ens par­larà dels seus refle­xos goyescs? De la dis­lo­cació picas­si­ana? De la tensió dels cos­sos pot­ser ins­pi­rada en Bacon? Hi vagin, hi vagin, a la Casa de la Paraula, per escol­tar els qui de debò hi ente­nen, dei­xin que jo només expressi la meva com­moció de neòfit davant d’un artista que em sem­bla ja impres­cin­di­ble de conèixer. Un artista de llarg recor­re­gut, amb un feix cre­a­tiu a l’esquena que creix i creix. Un home occità que em va con­vi­dar a un got de pla­ci­desa abans d’obrir-me les por­tes del seu món tur­men­tat, on vaig poder con­tem­plar, estam­pats con­tra les teles, tots els dimo­nis que la soci­e­tat ens des­ferma: bom­bar­deigs, mort, con­fusió, caos... Geo­me­tries cri­dant ampu­ta­des, traços esquemàtics de records infan­tils, pale­tes de colors que són com tallants de car­nis­ser. Una part de la seva obra es pot con­tem­plar a Car­cas­sona i a Tolosa de Llen­gua­doc, al museu d’art modern i con­tem­po­rani Les Aba­toirs. Ni triat expres­sa­ment per a la seva obra el nom del museu li escau­ria més. L’escor­xa­dor com a metàfora que ens ensan­gona l’ànima però que alhora ens resulta pro­teica. No es per­din la mos­tra de Santa Coloma de Far­ners. Que­den exis­ten­ci­al­ment avi­sats.