Onada reaccionària

Una de les pri­me­res coses que va sor­pren­dre els sociòlegs nord-ame­ri­cans en assis­tir als mítings elec­to­rals de Donald Trump era tro­bar-se amb el típic públic dels con­certs de Bruce Springs­teen. Encara més, mal­grat que el can­tau­tor de Nova Jer­sey és als antípodes de la filo­so­fia de l’actual pre­si­dent, sem­bla com si alguns dels seus votants hagues­sin sor­tit de les lle­tres de les seves cançons.

En bona mesura, una part subs­tan­cial de la base elec­to­ral de l’actual ocu­pant de la Casa Blanca es nodreix d’aquells per­de­dors exclo­sos del somni ame­ricà, a qui 40 anys de neo­li­be­ra­lisme ha devas­tat. Es tracta de famílies que no arri­ben a fi de mes, esca­nya­des pels deu­tes, que patei­xen per tenir asse­gu­rança mèdica, que no dis­po­sen de capa­ci­tat econòmica per por­tar els fills a la uni­ver­si­tat, que trac­ten d’apai­va­gar la seva angoixa exis­ten­cial amb opi­a­cis recep­tats i que es poden con­si­de­rar com a per­de­dors d’un sis­tema que els ha aban­do­nat. Les reta­lla­des, la desin­dus­tri­a­lit­zació i la pre­ca­ri­e­tat labo­ral han ero­si­o­nat el seu estil de vida, esta­tus i pers­pec­ti­ves vitals. Pot­ser la par­ti­cu­la­ri­tat, que sin­gu­la­ritza el col·lec­tiu, és la seva cate­go­ria ètnica. Es tracta, majo­ritària­ment, de blancs pobres (white trash, en la des­pec­tiva carac­te­rit­zació que es fa ser­vir per estig­ma­tit­zar-los), que han estat obli­dats per les esquer­res o el Par­tit Demòcrata, el qual en els dar­rers anys ha anat esde­ve­nint el par­tit de les mino­ries i agreu­jats de tota mena. De fet, en una soci­e­tat com l’esta­tu­ni­denca, si bé mul­ti­cul­tu­ral, com­par­ti­men­tada, amb més coe­xistència que con­vivència, el pro­gres­sisme sem­bla haver evo­lu­ci­o­nat vers una mena de frag­men­tació de llui­tes des­con­nec­ta­des entre si, entre els dam­ni­fi­cats pel racisme, la dis­cri­mi­nació sexual o reli­gi­osa, que ten­deix a cul­pa­bi­lit­zar els homes de mit­jana edat blancs, que podrien ser com el pro­ta­go­nista de The river o Thun­der Road.

El cert és que, mal­grat l’opti­misme de les estadísti­ques, tro­bem el pes­si­misme de la rea­li­tat. Més enllà dels Estats Units, a Occi­dent s’està dis­so­lent el vell món fona­men­tat en el sis­tema de clas­ses (que podria tenir en la piràmide social la seva metàfora) i s’evo­lu­ci­ona vers una mena d’uni­vers caòtic de tra­jectòries el·lípti­ques en què una mino­ria pode­rosa, a la manera d’un forat negre, absor­beix tota la llum i l’ener­gia, men­tre que les anti­gues clas­ses mit­ja­nes i tre­ba­lla­do­res són exclo­ses del sis­tema estel·lar, a la manera de pla­ne­tes errants, en la fre­dor de l’anòmia i el des­clas­sa­ment. De l’“a dalt” i “a baix” de l’antic capi­ta­lisme, pas­sem a l’“a dins” i “a fora” de la glo­ba­lit­zació. I en l’esforç per man­te­nir la posició social, d’afer­rar-se, sense èxit a les anti­gues cer­te­ses, d’enyo­rar un món ide­a­lit­zat per­dut, de per­ce­bre com la pola­rit­zació social amenaça el seu espai, apa­rei­xen els mons­tres.

No des­co­briré Amèrica si afirmo que part de la res­pon­sa­bi­li­tat d’aquesta invo­lució social crei­xent, on una porció subs­tan­cial de les clas­ses tre­ba­lla­do­res s’apun­ten al carro reac­ci­o­nari, té a veure amb la impotència de les esquer­res a l’hora de neu­tra­lit­zar la invo­lució social i econòmica de les dar­re­res dècades i la seva deserció a l’hora de pro­te­gir els tre­ba­lla­dors com a cate­go­ria social. La mateixa crisi ini­ci­ada ofi­ci­al­ment fa 11 anys ha dei­xat un pano­rama devas­ta­dor, amb mili­ons de vícti­mes que ja mai més aixe­ca­ran el cap. I, el pit­jor de tot, sem­bla com si aquells que hau­rien d’haver resis­tit a la vora­ci­tat del capi­ta­lisme neo­li­be­ral hagin aban­do­nat defi­ni­ti­va­ment la seva raó de ser: la recerca de la igual­tat per con­cen­trar-se en una mena d’ona­nisme de la iden­ti­tat. En comp­tes d’exi­gir el repar­ti­ment del tre­ball i la riquesa, sem­bla més cen­trada a crear neo­lo­gis­mes rela­tius a con­di­ci­ons sexu­als no con­ven­ci­o­nals. És el que va pas­sar en la cam­pa­nya pre­si­den­cial del 2016, quan la can­di­data Hillary Clin­ton va cen­trar bona part del seu dis­curs a recla­mar lava­bos per a no bina­ris, fet que es va tra­duir en la seva der­rota con­tra un mili­o­nari que, sense apor­tar solu­ci­ons pràcti­ques, va saber inter­pre­tar el res­sen­ti­ment acu­mu­lat dels seus votants. Les esquer­res no han après cap lliçó. I avui sem­blen inca­pa­ces no ja de solu­ci­ons pràcti­ques, sinó sim­ple­ment de fer-se el propòsit de cons­truir una soci­e­tat més igua­litària.

Les ona­des reac­cionàries no són infreqüents. Solen suc­ceir als fra­cas­sos del pro­gres­sisme. Amb una esquerra, com l’actual, que perd el rumb i és incapaç de pro­po­sar solu­ci­ons pràcti­ques a pro­ble­mes con­crets, o apli­car aque­lles polítiques capa­ces d’asse­gu­rar igual­tat o segu­re­tat econòmica i exis­ten­cial, les coses no poden sinó empit­jo­rar.