Els amnèsics

Les guer­res civils fan de mal aca­bar. Remoure els ossos d’un dic­ta­dor mort fa més de 40 anys encara genera ten­si­ons. Un dic­ta­dor confés segueix enter­rat en un gro­tesc i faraònic mau­so­leu cons­truït a la força pels vençuts d’aque­lla guerra. Pura i trista ano­ma­lia. En aquest país, ens hem afa­nyat a crear ins­ti­tu­ci­ons sobre la memòria històrica, però el neces­sari “tre­ball de memòria” que ha de fer la soci­e­tat en el seu con­junt ha estat feble. L’actual classe política no hi ajuda: no pro­jecta revisió crítica del pas­sat ni peda­go­gia social. La pulsió per tirar-se la història pel cap sem­pre passa pel davant de la reflexió pau­sada sobre el pas­sat. A les dre­tes espa­nyo­les els costa desen­gan­xar-se nítida­ment del que va repre­sen­tar Franco, i a les esquer­res els costa adme­tre les ombres de la república en diver­sos epi­so­dis que es van viure al prin­cipi, durant, i al final de la guerra. I així estem, vol­tats de polítics que prac­ti­quen l’amnèsia selec­tiva a l’hora de jut­jar el pas­sat per jus­ti­fi­car la seva posició pre­sent. Fugir del pas­sat porta de caps a futurs que s’hi assem­blen peri­llo­sa­ment. Cada nova gene­ració es creu més intel·ligent que l’ante­rior i més sàvia que la que vindrà. Arrogància ingènua! En aquest pano­rama, l’apa­rició de Los amnésicos: his­to­ria de una fami­lia euro­pea, de Géral­dine Schwarz, és un regal ines­pe­rat. Un lli­bre impres­cin­di­ble que dona ple sen­tit a l’expressió “tre­ball de memòria”. L’autora, filla de mare fran­cesa i pare ale­many, per­tany a la gene­ració dels que vol­ten els 40 anys i volen conèixer el pas­sat de les seves famílies i les seves soci­e­tats... sense empas­sar-se mites ni silen­cis interes­sats. Per les gene­ra­ci­ons d’ale­manys que van sen­tir-se “nas­cuts cul­pa­bles” després de Hit­ler el lli­bre és des­a­fi­ant i il·lumi­na­dor. L’autora hi reco­neix els com­ple­xos però deci­dits tre­balls de memòria que ha fet la soci­e­tat ale­ma­nya per afron­tar i ges­ti­o­nar un pas­sat infame. L’anàlisi s’estén a la França de Vichy, la Rússia de Sta­lin o la Itàlia de Mus­so­lini. Ni Espa­nya ni Cata­lu­nya hi sur­ten, però qual­se­vol dels que vivim aquí hi tro­ba­rem històries i història total­ment relle­vants. Impres­cin­di­ble.