La credibilitat

Els que van patir la dic­ta­dura ja ho sabien. Dels nas­cuts en democràcia, molts ho sos­pi­ta­ven, més per tra­dició popu­lar que per experiència pròpia. Però molts altres mai s’havien atu­rat a pen­sar-hi, o fins i tot els tenien ben con­si­de­rats, fins que fa dos anys es van obrir molts ulls. Els cos­sos poli­ci­als de l’Estat han actuat històrica­ment per repri­mir les aspi­ra­ci­ons de més lli­ber­tat a Cata­lu­nya, i ara hi tor­nen. I no ho dic només per la violència de l’1-O. Com­pro­var en el judici com els ates­tats i les decla­ra­ci­ons es recar­go­la­ven per pre­sen­tar com a vio­lent qui rebia els cops, i inten­tar fer empas­sar com a real allò que mili­ons vam viure en carn pròpia de forma dia­me­tral­ment opo­sada, enterra per sem­pre la cre­di­bi­li­tat d’aquesta gent. D’aquí que, ara que difo­nen nous relats en què una justícia igual d’esbi­ai­xada s’ha basat per acu­sar de ter­ro­risme set acti­vis­tes, la pre­sumpció d’innocència sigui no un dret, sinó ja un deure. I més veient la irres­pon­sa­ble cam­pa­nya de cri­mi­na­lit­zació que hi ha seguit des del Madrid polític i mediàtic, només empa­rada al país per les seves ante­nes i para­cai­gu­dis­tes.

Com el rei, la justícia i la poli­cia esta­tals tenen el pres­tigi per terra a Cata­lu­nya, on les seves fabu­la­ci­ons ja no se les cre­uen ni els uni­o­nis­tes de bona fe, la gran majo­ria. És clar que això importa poc allà, on només veuen bene­fi­cis a la nova ràtzia: torna al pri­mer pla el comodí català en època elec­to­ral, abona la tesi que l’inde­pen­den­tisme és vio­lent per jus­ti­fi­car al món una sentència injus­ti­fi­ca­ble i cur­sar més euro­or­dres, empas­tifa i des­hu­ma­nitza els líders i de pas obre la via basca per il·lega­lit­zar for­ces clau per a les majo­ries. Tot qua­dra, tret d’un detall: la tos­suda rea­li­tat, amb què topen cada cop a les urnes. Algun dia hi per­dran els vots al ritme que ja han llençat la cre­di­bi­li­tat, i sí que lla­vors serà dura la cai­guda. La seva.