El guardaespatlles

Heus aquí que el millor guar­da­es­pat­lles del món ha estat assas­si­nat fa uns dies. Quasi podria escriure que natu­ral­ment era de l’Aràbia Sau­dita. Pro­te­gia un rei, el rei era vellet i, com també sol pas­sar amb tots els reis vellets d’aquest món, era el rei qui estava malalt i no pas el seu guar­da­es­pat­lles. La notícia de l’assas­si­nat d’Abdel Azis al-Fag­ham, que així és com es deia el guar­da­es­pat­lles, no la posa en dubte ningú. En canvi, l’expli­cació ofi­cial, emesa, suposo, per un por­ta­veu del govern de l’Aràbia Sau­dita, no hi ha ni un peri­o­dista que se la cre­gui. I això que és fàcil perquè, tant en les dic­ta­du­res com en les democràcies avançades en procés de tran­sició com ara la que gau­dim –i patim– tots nosal­tres, hi ha un munt de peri­o­dis­tes, d’arti­cu­lis­tes d’opinió, de tui­tai­res, de jut­ges, de ter­tu­li­ans de ràdio o de bar i de no naci­o­na­lis­tes d’una nació amb estat dis­po­sats a creure’s tot el que els diguin. No hi ajuda gaire, és clar, saber que Abdel Azis al-Fag­ham va per­dre la feina fa uns dies. Tam­poc no hi ajuda que conegués un munt de secrets dels màxims diri­gents de l’Aràbia Sau­dita dels últims 20 anys. Però a mi em sem­bla que, sobre­tot, el que no hi ajuda és que, entre l’Aràbia Sau­dita i el ter­ri­tori de l’estat de democràcia avançada on tots vivim lliu­re­ment, hi ha una bes­ti­esa de quilòmetres. Això mateix deu ser el que explica que molts d’aquells mit­jans de l’estat on gau­dim i patim vegin amb uns ulls ben dife­rents el que fan els pobres hongkon­gue­sos de Hong Kong i aquests mal­pa­rits dels inde­pen­den­tis­tes. En fi, que ja poden anar tro­bant i/o inven­tant pro­ves, que el cas és que no ens con­ven­ce­ran. L’única prova que podrem adme­tre implica poder votar què volem ser. Però, ai!, resulta que escri­vint això diran que jo també em situo.