El llegat irreductible de la Cabiria

Un dels records per­ma­nents que tinc de mi mateixa són els dis­sab­tes al ves­pre al bar de casa meva. Havia de ser­vir els sopars i, a mit­ja­nit, la gent feia el cafè. De tant en tant dema­na­ven copes i algun compte, i jo estava en una certa situ­ació d’espera que podia aca­bar a les dues de la mati­nada. Aques­tes van ser les meves nits de diven­dres i dis­sabte fins als 18 anys. Inten­tava fer els deu­res o lle­gir en alguna de les tau­les de mar­bre de l’esta­bli­ment. Als anys vui­tanta, però, va començar la presència amoïnosa de les màqui­nes escu­ra­but­xa­ques, amb sorolls electrònics que m’impe­dien qual­se­vol con­cen­tració lec­tora. Ales­ho­res acu­dia al dar­rer reducte perquè m’expli­ques­sin una història amb sen­tit (el bar estava immòbil per a mi, tau­les amb con­ver­ses en què no podia par­ti­ci­par, temps quiet del juga­dor fonent-se les mone­des). Sense tenir la menor idea del que veia, vaig ser l’espec­ta­dora impre­vista d’alguna obra mes­tra. Vaig veure a bat­ze­ga­des Els gira-sols: Sofia Loren busca per una Rússia ingent el seu amor però, tot i que es tro­ben, ja no poden recu­pe­rar-se perquè ell és dèbil i no l’ha sabut espe­rar i s’ha casat amb una altra. D’amor sense futur entre la Loren i el Mas­tro­ianni també vaig veure Una jor­nada par­ti­cu­lar. En aque­lla ocasió en Mar­ce­llo era un poeta gai que feia l’amor amb la Sofia. Era un amor impos­si­ble però es van dei­xar tra­ves­sar per la vida un matí de roba estesa. Però sobre­tot recordo aque­lla que, de gran, m’han dit que es deia Les nits de la Cabi­ria, que explica la història d’una pros­ti­tuta que s’ena­mora d’un bon noi, tan bo i com­pren­siu que està dis­po­sat a “per­do­nar” el pas­sat d’ella. Així que la Cabi­ria ven la seva petita casa, agafa tots els seus estal­vis i marxa a conèixer la mare d’ell i a casar-se. El noi resulta que no és tan bo, que l’ha enga­nyada, que no l’estima, que tot ple­gat és men­tida, tan sols una estratègia per robar-li el poc que té, tot el que ha acon­se­guit després d’una vida de misèries. La col­peja, li roba i hores després es des­perta en un bosc, esta­bor­nida i sense res. Lla­vors s’adona defi­ni­ti­va­ment de la impos­si­bi­li­tat de començar una nova vida de feliç dona casada. Ara haurà de tenir una existència infi­ni­ta­ment pit­jor que la que tenia abans: sense casa, sense diners, sense el seu barri ni amics. Tan­ma­teix, sent uns nens rient i can­tant i els segueix amb una il·lusió i entu­si­asme que vaig con­si­de­rar heroic. Per a mi aque­lla dona del bosc col­pe­jada i de cami­nar vacil·lant, però amb un som­riure i uns ulls que cap sala­bror pot impe­dir que bri­llin, és la imatge més pre­cisa d’algú irre­duc­ti­ble. Aque­lla dona em va donar ener­gies per fer totes les nits de bar de mitja dècada, vaig conèixer alcohòlics, des­es­pe­rats, inde­cents, gent que per culpa d’una mala dosi mai més va bai­xar a la terra i em dema­nava aigua i un cafè, i sem­pre que he tin­gut un mal moment recordo la cara de la Cabi­ria, la seva força que emer­geix del no-res, la seva capa­ci­tat de creure en l’amor i, tot i que la seva con­fiança l’ha por­tada a la ruïna, en el fons, res ni ningú li han pres mai una mirada plena d’il·lusió cap al món. Ingenuïtat o savi­esa? Per a mi no hi ha una heroïna més gran.