Elogi de les tietes (i tiets)

Recordo que fa 10 anys, en una de les tan­des de con­sul­tes popu­lars sobre la inde­pendència nas­cu­des a Arenys de Munt, vaig sen­tir per pri­mer cop el terme “tieta” com a con­cepte soci­o­polític. Lla­vors algu­nes veus del sobi­ra­nisme aler­ta­ven sobre la neces­si­tat de mode­rar el llen­guatge i la sim­bo­lo­gia d’aque­lles cam­pa­nyes popu­lars, per no espan­tar les “tie­tes” i allu­nyar-les d’aque­lles urnes sub­ver­si­ves i d’ori­gen popu­lar. La pre­missa és que les “tie­tes” eren dones madu­res que havien pas­sat bona part de la seva vida sota el fran­quisme i que eren por­ta­do­res d’un cata­la­nisme insu­bor­na­ble però con­ser­va­dor i poruc que no volia pro­ble­mes i que tira­rien enrere davant de qual­se­vol situ­ació mínima­ment con­flic­tiva. Les “tie­tes” eren la clau perquè aque­lla tran­sició del cata­la­nisme majo­ri­tari cap al sobi­ra­nisme tingués èxit, i els gurus del nou sobi­ra­nisme es posa­ven les mans al cap per la pro­li­fe­ració d’este­la­des (i algu­nes d’estre­lla ver­me­lla!), l’estètica alter­na­tiva d’alguns por­ta­veus del movi­ment i l’assistència en cam­pa­nya de segons quins per­so­nat­ges (“bas­cos no, sobre­tot no por­teu bas­cos!”). Les “tie­tes”, deien aquells tiets ter­tu­li­ans, s’espan­ta­rien. És curiós el que fa la pro­jecció de les pròpies pors.

Uns anys després, durant la tar­dor del 2017, vaig veure “tie­tes” fent-se sel­fies amb Otegi durant la seva visita a Lleida, o can­tant un bur­lesc “passi-ho bé” a la Guàrdia Civil en la seva ins­pecció d’un revista a Reus, en el que va ser la pri­mera imatge gràfica que a Cata­lu­nya una part molt impor­tant de la soci­e­tat havia per­dut la por i el res­pecte a l’Estat. La mati­nada de l’1 d’octu­bre del 2017, la majo­ria de con­cen­trats per pro­te­gir el col·legi elec­to­ral que vaig visi­tar eren “tie­tes” i “tiets” del barri, i no es van moure quan les fur­go­ne­tes d’anti­dis­tur­bis de la poli­cia espa­nyola van començar a ron­dar a les sis del matí per l’avin­guda de davant del cen­tre fent sonar els clàxons en una des­fi­lada infame i des­a­fi­a­dora.

També ara, quan l’Estat imple­menta ja sense com­ple­xos la “bas­quit­zació” de la seva estratègia a Cata­lu­nya, les “tie­tes” i “tiets” són els pri­mers a no creure-s’ho i denun­ciar el relat del ter­ro­risme. Tie­tes –i tiets– que van viure el fran­quisme, és cert, però també els alli­be­ra­ments dels setanta i que por­ten un espe­rit de lluita i fer­mesa que molts ja voldríem en les gene­ra­ci­ons següents.