L’esqueix

Quan era just a la mei­tat de L’esqueix de carn –té cinc-cen­tes pàgines– vaig excla­mar: “Aquest lli­bre és sen­sa­ci­o­nal.” “Sen­sa­ci­o­nal” en el sen­tit que m’agra­dava molt –la tra­ducció de Joan Casas inclosa–, i que remou els sen­tits. Vaig mirar els gruix simètric que em que­dava per lle­gir: podria man­te­nir el to i l’interès? Em res­pon­dria la pre­gunta que des de l’inici em ballava pel cap?

El peri­o­dista Phi­lippe Lançon hi explica el seu pas pels hos­pi­tals després que perdés la mandíbula en l’atemp­tat isla­mista a la publi­cació satírica Char­lie Hebdo, l’endemà del dia de Reis del 2015, al matí. Alguns dels seus com­panys, reu­nits com ell al con­sell de redacció de la revista, van morir. Entre ells, el dibui­xant que s’havia fet cèlebre per les cari­ca­tu­res de Mahoma. La referència a l’endemà de Reis és impor­tant. El ves­pre abans Lançon, acom­pa­nyat d’una amiga, havia anat al tea­tre a veure Nit de Reis, de Shakes­pe­are. La inqui­e­tant coin­cidència, el xoc de comèdia i tragèdia, impregna les pri­me­res pàgines del lli­bre. Després, amb el trans­curs del temps, s’impo­sa­ran amb més “natu­ra­li­tat” Kafka, La mun­ta­nya màgica de Mann, Proust... Tot és irreal o com el fruit d’un somni; l’hos­pi­tal manté el malalt atra­pat sense sor­tida; la “rec­herche” del temps pas­sat s’imposa. Tot s’altera: les rela­ci­ons amb els amics, amb la família, els plans de futur. La con­fiança en la Chloé, la cirur­gi­ana que li refà la mandíbula amb el peroné de la seva cama dreta té oscil·laci­ons: de vega­des és total, de vega­des impa­ci­ent. És molt bo quan el pre­si­dent François Hollande fa al malalt una visita d’estat. Només té ulls per a la Chloé. Pocs mesos després, en una recepció ofi­cial a la qual Lançon pot assis­tir en una breu sor­tida de l’hos­pi­tal, Hollande encara li diu: “Està vostè en bones mans.” Hi ha som­nis produïts per la mor­fina i els cal­mants, hi ha una minu­ci­osa expo­sició de tot el que li passa pel cap. Massa minu­ci­osa? Pot­ser sí. Amb menys hauríem pas­sat. Els com­panys de Libération, diari en el qual també col·labo­rava, sem­pre li deien que escri­via massa llarg. Les cari­ca­tu­res de Mahoma que Char­lie Hebdo publi­cava, la seva opor­tu­ni­tat o no, havien aixe­cat molta polèmica, abans de l’atemp­tat. També després. Lançon, tan refle­xiu, tan intros­pec­tiu, ni en parla. Deu ser inten­ci­o­nat. A mi el motiu se m’escapa.

Durant la lec­tura m’he fet un tip de pen­sar en els pre­sos polítics. Tot m’hi porta. Una reclusió pro­lon­gada, hos­pi­talària o car­cerària, ho esgar­ria tot. “Jo ja no soc el que vaig ser”, diu Lançon. L’hos­pi­tal i el per­so­nal del qual depèn li aca­ben sent impres­cin­di­bles. Les rela­ci­ons amb la pro­mesa es dete­ri­o­ren. Està bé sol. Es resis­teix a tor­nar a casa. Quan ho fa, alguns veïns no el reco­nei­xen. Hi ha sobre la taula el Libération d’aquell endemà de Reis.