Els Mossos i la complexitat

De totes les situ­a­ci­ons a les quals el procés inde­pen­den­tista ha de fer front tal vegada la gestió de les actu­a­ci­ons dels Mos­sos d’Esqua­dra és la més com­plexa i la més deter­mi­nant fins al punt de poder afir­mar que el destí imme­diat de l’auto­go­vern de Cata­lu­nya es troba a les seves mans.

En el moment que es detecti que en el cos s’arti­cula una mínima força lle­ial a l’objec­tiu d’ins­tau­rar la República Cata­lana les auto­ri­tats cen­trals de l’Estat espa­nyol reac­ti­va­ran els meca­nis­mes de liqui­dació de l’auto­no­mia en la forma que con­si­de­rin per­ti­nent (apli­cació de l’arti­cle 155 de la Cons­ti­tució, apli­cació de la llei de segu­re­tat naci­o­nal o, en el seu grau més extrem, decla­ració de l’estat de setge) i els pre­sents qua­dres cata­lans de direcció política tor­na­ran a ser encau­sats per sedició o fins i tot, en aquesta ocasió, per rebel·lió.

Els agents i els coman­da­ments de la poli­cia cata­lana són per­fec­ta­ment cons­ci­ents que en la sentència sobre els fets de la tar­dor del 2017 dic­tada dilluns pas­sat es mani­festa sense embuts una amenaça sobre tots ells en cas que se sub­jec­tin a les direc­trius del govern de la Gene­ra­li­tat. Si es decan­ten per una acti­tud “com­pla­ent” amb la volun­tat de l’inde­pen­den­tisme, com Marc­hena i els altres mem­bres de la Sala del Tri­bu­nal Suprem ente­nen que es va pro­duir durant la cele­bració del referèndum d’auto­de­ter­mi­nació, la reacció de l’apa­rell de l’Estat serà, pel cap baix, tan o més con­tun­dent que les represàlies pati­des per la cúpula poli­cial i política dels Mos­sos ara fa dos anys amb el major Tra­pero al cap­da­vant.

Sota aquesta espasa de DÀmocles els agents no poden fer res més que sot­me­tre’s a les direc­trius dels cos­sos de segu­re­tat de l’Estat i del minis­tre de l’Inte­rior de manera que qual­se­vol divergència serà con­ve­ni­ent­ment repri­mida i pur­gada. En les pro­tes­tes a l’aero­port del Prat del mateix 14 d’octu­bre tenim un exem­ple de com s’arti­cula el dis­po­si­tiu poli­cial coor­di­nat des de Madrid: en les actu­a­ci­ons d’opo­sició als mani­fes­tants i al blo­queig de la infra­es­truc­tura hi par­ti­ci­pa­ven una pri­mera línia de Mos­sos i una segona línia de Policía Naci­o­nal espa­nyola la qual no sols estava con­ce­buda per donar suport als Mos­sos sinó també per vigi­lar que els matei­xos Mos­sos exe­cu­tes­sin allò que els havia estat enco­ma­nat.

El pro­blema que té l’actual direcció d’Inte­rior del govern de la Gene­ra­li­tat i que deriva d’una sèrie d’errors històrics per­pe­trats pels diver­sos res­pon­sa­bles a càrrec del depar­ta­ment és que davant del pre­sent xoc de legi­ti­mi­tats efec­ti­va­ment una bona part dels agents i dels seus coman­da­ments es limi­tin a exe­cu­tar dis­ci­pli­na­da­ment allò que es marca des de Madrid. La manca de con­trol real sobre la força poli­cial per part del con­se­ller Buch i els seus imme­di­ats sub­or­di­nats col·loca de fet tot el govern de la Gene­ra­li­tat i els par­tits que el for­men en una con­tra­dicció difícil­ment supera­ble.

Amb tot, entre l’obediència del cos (o almenys d’alguns dels seus efec­tius) al man­dat repu­blicà amb la con­seqüent ani­hi­lació de l’auto­no­mia i el com­pli­ment sense fis­su­res de les ordres ema­na­des del govern espa­nyol i del poder judi­cial hi ha una ter­cera pos­si­bi­li­tat: que una força sor­gida dels Mos­sos d’Esqua­dra acomboï els cen­te­nars de milers de ciu­ta­dans en un des­ple­ga­ment diri­git a con­tro­lar el ter­ri­tori i les infra­es­truc­tu­res bàsiques a fi de fer efec­tiva la República. Aquest esce­nari, que en la seva qua­li­tat d’actu­ació defen­siva no aban­do­na­ria els prin­ci­pis de la no-violència i del paci­fisme, pot sem­blar inver­sem­blant per a l’inde­pen­den­tisme però em temo que és allò que l’Estat està tre­ba­llant per com­ba­tre des del 27 d’octu­bre del 2017, el dia que es va decla­rar la inde­pendència.