Casas de Farners

Quan arri­bes als sei­xanta comen­ces a sos­pi­tar que la joven­tut no durarà per sem­pre i per això, si hi ha festa grossa de cele­bració, la colla ja s’ho agafa amb un punt de cau­tela: en comp­tes de con­su­mir, posem per cas, tres packs de sis cer­ve­ses per barba, cadascú es con­forma a bui­dar la seva ampo­lla de whisky i prou. És que, coi, has d’anar posant el galze... La set­mana que ve un far­ne­senc il·lus­tre arri­barà a l’edat de preavís però jo, ara, més que expli­car-te’n la set que ha pas­sat a la vida, vol­dria dir-te alguna cosa de la seva gene­a­lo­gia. L’avi era agut­zil de Santa Coloma. L’àvia, que es deia Mercè, em sem­bla que venia d’una família de saba­ters. Això per la banda del pare. Per la de la mare, en Fran­cisco Bus­quets era pagès, amo del Camp­de­le­rit (casa fes­tiva com cap altra!) i estava casat amb la Maria de les Fer­re­ries. Si va morir gaire gran, no t’ho sé dir. El pare sí, el pare en va arri­bar a fer vui­tanta-qua­tre i la mare, una dona encan­ta­dora, encara és viva. Noranta-sis, en té la Loreto! El germà ja el conei­xes, és en Sal­va­dor, escrip­tor de pres­tigi, cone­gut al poble com en Hou­ses gran perquè ell ja va pels sei­xanta-dos. També hi ha nebots pel mig, en Fer­ran i la Clara, i un nebot net que viu a Figue­res... Bé, t’explico tot això, lec­tor, perquè ja saps la dita: “Tal faràs, tal tro­baràs.” Cap­gi­rem-la, va, en posi­tiu per al nos­tre home­nat­jat! Si als pobles petits la tafa­ne­ria gratuïta és el pa de cada dia, no sol ser habi­tual una curi­o­si­tat sana com la d’aquest arxi­ver de pro­fessió que sap que una col·lec­ti­vi­tat és la suma de mol­tes indi­vi­du­a­li­tats que fan una con­tinuïtat històrica. Per això ell mira de res­se­guir el fil de cada casa. No pas per ficar-hi el nas sinó perquè les estima. De fet mai no he cone­gut ningú tan dis­cret i res­pectuós amb la pri­va­ci­tat dels altres. La set­mana que ve en Pep Casas refre­narà la seva set de beure però no pas la de conèixer: con­ti­nuarà memo­rit­zant dades de paren­tius i les orde­narà tot expli­cant-te-les a la ter­rassa del bar. Una curi­o­si­tat que a ningú inco­moda perquè t’està dient que li impor­tes. Doncs això, que no se m’acu­deix una millor manera de donar-li les gràcies –per la seva la seva gene­ro­si­tat, per la seva gran huma­ni­tat– que divul­gar-ne el fil fami­liar perquè la gent l’estimi més encara. Pep, als colo­mencs tu també ens impor­tes. Brin­dem pels teus sei­xanta, però també per la mare que t’ha parit, pel pare, pels avis, pels rebesa­vis i per la família tota.