La solitud de Torra

Es parla molt de la soli­tud del pre­si­dent Torra: el seu par­tit l’observa amb sus­picàcia i els socis de govern, ERC, no se’n refien i li dema­nen elec­ci­ons per des­plaçar-lo del càrrec. Molt sovint els “seus”, sem­bla que es limi­tin a la cama­ri­lla d’asses­sors que ha for­mat al seu vol­tant i que viuen enclaus­trats al Palau. Aquesta set­mana, al Par­la­ment, es va empa­rar en el “ho tor­na­rem a fer” per dir que posa­ria les urnes en con­di­ci­ons sem­blants al pri­mer d’octu­bre del 2017. No ho havia con­sul­tat amb ningú, i tots, socis i pro­pis, el van cen­su­rar. Va argüir que era una ini­ci­a­tiva per­so­nal amb l’objec­tiu de dis­cu­tir-la, i li van haver de recor­dar que al Par­la­ment les opi­ni­ons per­so­nals hi van dis­cu­ti­des.

Molt bé, això ja ha estat par­lat i ana­lit­zat. Però Torra té altres soli­tuds. Se li demana que des­a­provi les acci­ons vio­len­tes dels que cada nit cre­men con­te­ni­dors a Bar­ce­lona i altres capi­tals. L’acti­vista que porta dins ho fa tres dies tard i a les hores de la nit de menys audiència. Les pre­cau­ci­ons no li ser­vei­xen de res: els incen­di­a­ris i els seus ava­la­dors li diuen de tot. Si vostès, lec­tors, no són usu­a­ris de les “xar­xes soci­als”, no es poden ima­gi­nar fins a quin punt li diuen de tot. Se li sol·licita per un altre cantó que doni suport als Mos­sos. S’hi resis­teix, ho fa amb la boca petita. Petita o grossa, les invec­ti­ves con­tra la seva per­sona es mul­ti­pli­quen. Per una banda els Mos­sos se li enfa­den, per l’altra molts con­si­de­ren que el cos és el cul­pa­ble de les agi­ta­ci­ons noc­tur­nes: uns pro­vo­ca­dors, uns vio­lents. Ja no diguem la poli­cia espa­nyola que la Gene­ra­li­tat s’ha brin­dat a “coor­di­nar” amb la poli­cia pròpia i que tot i així va al seu aire tirant bales de goma que els Mos­sos tenen pro­hi­bi­des. A Torra li queda el recurs de feli­ci­tar, sem­pre per via del Twit­ter, els que es mani­fes­ten pacífica­ment: les colum­nes de la Marxa de la Lli­ber­tat, la con­cen­tració a Bar­ce­lona...: “Aquest és l’espe­rit del nos­tre movi­ment”, afirma. Els al·ludits no li agra­ei­xen la con­gra­tu­lació: “Menys parau­les i més solu­ci­ons.” Els que no li recla­men una imme­di­ata decla­ració uni­la­te­ral d’inde­pendència li exi­gei­xen un “diàleg” que ningú no li ofe­reix. El govern espa­nyol i l’opo­sició estan atents a la fla­quesa de Torra i pro­cu­ren fer-la més gran. Sánchez ni li agafa el telèfon. Segles enrere algú l’hau­ria fet pro­ta­go­nista d’una tragèdia.

En època de l’exis­ten­ci­a­lisme el premi Nobel Pär Lagerk­vist va escriure una novel·la sobre Bar­rabàs, el ban­dit que Ponç Pilat va inter­can­viar per Jesu­crist. El pobre Bar­rabàs es passa la vida volent-se con­gra­ciar amb els cris­ti­ans, fins que al final s’uneix a la crema de Roma cre­ient que és obra seva, tal com Neró, el ver­da­der ins­ti­ga­dor, fa creure. Els cris­ti­ans el rebut­gen per pagà i els sol­dats el dete­nen per cristià. Acaba a la creu que havia evi­tat.