Adeu, delegada

En una de les meves dar­re­res gale­ries feia referència a les xacres que anem sumant quan pas­sem de la setan­tena d’anys. Pas­sem per les clíniques com aquell que porta el cotxe a la ITV. Si tot queda aquí, evi­dent­ment, és un èxit. I, amb els avenços actu­als, la major part de les vega­des ens en sor­tim. Però quan un col·lec­tiu és nombrós sem­pre hi ha un petit per­cen­tatge de per­so­nes que no té la mateixa sort i es pro­du­ei­xen les pri­me­res des­a­pa­ri­ci­ons. La for­nada de mes­tres del 1963 al 1966 s’acos­tava a un cen­te­nar de mem­bres d’ambdós sexes. Ja n’hi ha sis o set d’absents per a sem­pre. Ben entès que, quan estudiàvem, ho fèiem per sepa­rat: les noies, a l’edi­fici de la Gran Via i els nois, a l’antiga Ate­nea, del car­rer d’Anselm Clavé. Ambdós cen­tres es toca­ven per l’esquena i es comu­ni­ca­ven per una por­teta que era sagrada. Només la podien tras­pas­sar els pro­fes­sors. Els nois i les noies ens vèiem a la vorera de la Gran Via a l’hora de l’esbarjo. La relació era més aviat minsa. Les noies tenien una dele­gada de curs i els nois, un dele­gat. L’època de con­tacte més estret va ser el ter­cer curs, quan vam haver de pla­ni­fi­car el viatge de final de car­rera, que vam por­tar a terme pel cen­tre i sud d’Espa­nya, aquesta vegada con­jun­ta­ment. La dele­gada de les noies era l’Anna Maria Cana­dell i Sabaté, filla de Cas­tell­fo­llit de la Roca. El dele­gat dels nois va ser qui signa aquests rat­lles. L’Anna Maria era una per­sona agra­da­ble, simpàtica, com­pe­tent, seri­osa i dis­creta. Tan dis­creta que quan, més tard, es va casar va que­dar una mica eclip­sada per la per­so­na­li­tat del seu marit, en Joan Sur­roca i Sens, un home vin­cu­lat a tants movi­ments huma­nis­tes i rei­vin­di­ca­tius, al qual va saber fer cos­tat. L’Anna Maria va ser una bona mes­tra, som­ri­ent i afec­tu­osa. Quan tenia trenta-cinc anys, ja va ser ope­rada del cap d’una malal­tia que, amb més o menys inten­si­tat, ha anat acla­pa­rant-la fins a posar fi a la seva vida, ara, als setanta-tres anys. Li vam dir adeu el 16 d’octu­bre pas­sat, en una cerimònia entra­nya­ble al tana­tori de Tor­ro­e­lla. Ens hi vam aple­gar una colla de com­pa­nyes i com­panys. Tots n’explicàvem anècdo­tes i records, i mos­tres de valen­tia i estoïcisme. Tots, en defi­ni­tiva, li donàvem gràcies per haver-la cone­gut i haver gau­dit del seu tracte. Els antics alum­nes de magis­teri hem per­dut la prin­ci­pal repre­sen­tant feme­nina. Encara que no vul­guem, un capítol de la nos­tra història s’ha tan­cat. Adeu, dele­gada. I gràcies.