Combatre la realitat

H i ha tres mane­res d’enga­nyar sense que ho sem­bli gaire: ocul­tar o silen­ciar tant com es pugui ele­ments impor­tants de la infor­mació que no ens interes­sen, afe­gir ele­ments inven­tats o que no estan prou con­tras­tats i que refor­cen els nos­tre relat dels fets, i modi­fi­car sub­til­ment els ele­ments reals perquè aca­bin tenint una sig­ni­fi­cació deter­mi­nada al gust de l’emis­sor de la infor­mació. Una notícia pot con­te­nir infor­mació veri­ta­ble i alhora ser una gran men­tida. Per exem­ple, si en una notícia sobre els inci­dents de l’aero­port no es diu res de l’extra­va­gant con­tundència de la poli­cia, ori­gen en part de l’espi­ral d’acció-reacció poste­rior. O si n’afe­gim ele­ments inven­tats: que si l’home que fugia del fum de les fla­mes amb un nadó als braços s’enfron­tava als mani­fes­tants (el fet era prou impac­tant per si mateix, no entenc perquè alguns mit­jans havien d’afe­gir-hi l’invent per crear encara més impacte). També si alte­rem sub­til­ment (o no tan sub­til­ment) els ele­ments reals: nazis de cacera són “cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes” o “mani­fes­tants amb ban­de­res espa­nyo­les”. Si jo fos “cons­ti­tu­ci­o­na­lista” o m’agradés por­tar la ban­dera espa­nyola, no m’agra­da­ria gaire que inclo­gues­sin aquests en el meu club.

La mani­pu­lació del llen­guatge també ser­veix per modi­fi­car sub­til­ment els ele­ments reals: jugar amb el llen­guatge bèl·líc (“zona de guerra”, vaig sen­tir en una crònica de ràdio) o afe­gir cons­tant­ment el mot vio­lent, sense atu­rar-se en cap moment a valo­rar exac­ta­ment què és violència, porta a defor­mar dramàtica­ment els fets fins a fer-los insu­por­ta­bles emo­ci­o­nal­ment per a molta gent, espe­ci­al­ment entre els que no són inde­pen­den­tis­tes. En canvi, situ­a­ci­ons sem­blants en altres països es des­cri­uen en els matei­xos mit­jans com a “pro­tes­tes”.

Fa anys, quan només hi havia mani­fes­ta­ci­ons tran­quil·les, molts mit­jans espa­nyols ja hi juga­ven, accep­tant fil­tra­ci­ons tòxiques de les cla­ve­gue­res de l’Estat i esti­rant el llen­guatge a límits de ver­go­nya: les pin­ta­des eren “atacs”, els mani­fes­tants eren “coman­dos sepa­ra­tis­tes”, tallar una car­re­tera era come­tre “actes vio­lents”, per­ver­tien el llen­guatge no només per crear un clima d’alarma gravíssima entre la població no inde­pen­den­tista, sinó per apla­nar el camí de la repressió judi­cial. En moments com aquest, més que mai, cal peri­o­disme rigorós, i no de trin­xera. Però arriba en el pit­jor moment del peri­o­disme a l’Estat, després d’una dècada de deriva pro­pa­gandística i com­ba­tiva con­tra el “procés”. Aquí ara es cre­men con­te­ni­dors. Però a l’Estat fa anys que el peri­o­disme s’ha socar­ri­mat, quan en lloc d’expli­car les coses, les com­bat.