Raül Romeva dibuixa

En Raül Romeva ha donat indi­ca­ci­ons a l’edi­to­rial Ara perquè m’enviï a casa el seu lli­bre Des del banc dels acu­sats, crònica i reflexió il·lus­trada del judici i l’estada a la presó. Ve amb dedi­catòria: “Admi­rat Manel, amb afecte i reco­nei­xe­ment, abraçada.” El lec­tor em per­metrà que faci una pausa per aga­far aire i superar l’emoció.

Ja m’he recu­pe­rat. A diferència de molts dels altres encau­sats i empre­so­nats, amb Raül Romeva hi he tin­gut una relació escassa. Em sem­bla haver-hi inter­can­viat només dues parau­les. Quan va mani­fes­tar la seva acti­vi­tat política jo ja havia ini­ciat el procés de jubi­lació i el diari m’envi­ava a pocs llocs. Suposo que regal i comen­tari deuen venir del fet que em lle­geix. El Punt Avui li arriba. Gràcies, Raül.

“Una crònica i reflexió il·lus­trada”, dic. El lli­bre conté molts dibui­xos, la gràcia no única però molt prin­ci­pal són els dibui­xos fets per Romeva. Quan els dia­ris no podien publi­car foto­gra­fies o bé perquè la foto­gra­fia no s’havia inven­tat o bé, més tard, per impos­si­bi­li­tat tècnica, els pans de lle­tra eren ame­nit­zats per gra­vats i dibui­xos. Els dibui­xants de judi­cis van arri­bar a crear tot un gènere, sobre­tot als Estats Units. S’hi veien els acu­sats sem­pre amb cara trista i der­ro­tada, els jut­ges, els fis­cals, els advo­cats, algú del públic de gest expres­siu... Va venir la foto­gra­fia i la facul­tat dels dia­ris per repro­duir-ne, però com que la justícia és lenta, aquí i on sigui, i els jut­ges tenen incli­nació a la inèrcia i a pro­hi­bir-ho tot, durant anys només els dibui­xants van tenir entrada a les sales judi­ci­als.

El judici del procés cele­brat al Tri­bu­nal Suprem ha estat retransmès per tele­visió. Els jut­ges han vol­gut pre­su­mir de trans­parència. Han con­tro­lat les imat­ges, però. Algu­nes, com les dels més de cinc-cents poli­cies cri­dats per l’acu­sació, han estat cen­su­ra­des. El públic ha que­dat com un piló de gent allà al fons... Raül Romeva ha recu­pe­rat el dibuix per retra­tar-ho tot: les sor­ti­des i entra­des a hores intem­pes­ti­ves a la presó, les espe­res abans d’entrar a la sala, el gest impa­ci­ent d’alguns jut­ges, el pen­ti­nat for­mi­da­ble de la fis­cal, les becai­nes dels acu­sats en alguns moments tedi­o­sos, la rutina a Lle­do­ners... Romeva resu­meix el tes­ti­moni dels poli­cies en una sola vinyeta: en Pinotxo amb el nas a tota potència asse­gut a la tau­leta dels decla­rants. Els fis­cals l’escol­ten amb la “suma satis­facción” de què par­lava el jutge Marc­hena. Els acu­sats que­den des­tros­sats i des­con­jun­tats de sen­tir-lo.

Tot amb tot, el sen­tit de l’humor. Admi­ra­ble. El lli­bre no arriba a la sentència. Davant tanta injustícia, amb tants anys de presó, què? “No serà en cap cas fàcil, ni ràpid ni indo­lor, i tan­ma­teix és irre­ver­si­ble”, apunta Raül Romeva.