El cas Capità Arenas 1972

Algú es recorda d’aquest cas –l’explosió de gas natu­ral que va haver-hi en aquest car­rer de Sarrià-Sant Ger­vasi de Bar­ce­lona– el març del 1972? El peri­o­dista San­ti­ago Vila­nova (Olot, 1947), per­fec­ta­ment, perquè en va fer les cròniques ini­ci­als a Dia­rio de Bar­ce­lona i, durant qua­tre anys, també a El Cor­reo Catalán, fins que el sumari es va sobre­seure, indul­tats pel rei els engi­nyers de Cata­lana de Gas por­tats a judici, indem­nit­zats els fami­li­ars dels divuit morts en l’explosió i –com es reso­lien i encara es reso­len les con­xor­xes entre poders– “aquí paz y allá glo­ria”. Gai­rebé cin­quanta anys després, amb tota una vida dedi­cada al peri­o­disme lliure, inde­pen­dent i crític amb aquests matei­xos poders, des­ve­lant i denun­ci­ant tan­tes situ­a­ci­ons injus­tes que s’ha tro­bat, San­ti­ago Vila­nova, que ha fet de la defensa ecològica i del repor­tatge d’inves­ti­gació la seva iden­ti­tat pro­fes­si­o­nal i per­so­nal, ha refet i ampliat les seves cròniques pio­ne­res sobre l’acci­dent i n’ha tret en lli­bre un memoràndum –com­plet, verídic i com­mo­ve­dor– que ha titu­lat L’explosió de Capità Are­nas. La trama del gas natu­ral a la Bar­ce­lona preolímpica, que acaba de publi­car l’edi­to­rial Apos­troph, que diri­geix Ber­nat Ruiz Domènech. El lli­bre deta­lla les inves­ti­ga­ci­ons que el jutge ordenà sobre la causa i els efec­tes de la defla­gració, uns capítols de caràcter tècnic en què es bar­re­gen, també, les ten­si­ons polítiques entre la vella guàrdia fran­quista, que tenia el mono­poli dels hidro­car­burs del petroli, i la nova bur­ge­sia indus­trial i finan­cera, espa­nyola i cata­lana, repre­sen­tada entre nosal­tres pel pre­si­dent de Cata­lana de Gas (després Gas Natu­ral SDG), Pere Duran Farell, intro­duc­tor també de l’ener­gia nuclear a Van­dellòs (1972) i, a nivell ban­cari, per Jordi Pujol, impli­cat igual­ment en la moder­nit­zació energètica de Cata­lu­nya, com una forma –a més de la política– de dis­tan­ciar-se del mori­bund règim de Franco, per bé que un i altre hi tenien excel·lents rela­ci­ons a través dels tecnòcra­tes, que era el que eren tots. En aquest sen­tit, el lli­bre –tru­fat de dades i del pro­ta­go­nisme dels dife­rents actors de l’alta comèdia del poder– és una excel·lent mos­tra del que va ser l’altra cara de la Tran­sició política, aque­lla cara invi­si­ble que els grans mit­jans de comu­ni­cació no van dei­xar veure als ciu­ta­dans, una aliança per­fecta i secreta entre fran­quis­tes mode­rats i tecnòcra­tes, líders del soci­a­lisme emer­gent, adap­tació de la jerar­quia comu­nista, naci­o­na­lis­tes perifèrics que només tole­ra­ven un refor­misme con­tro­lat, el poder judi­cial (into­cat), el gran empre­sa­riat indus­trial i finan­cer i, al seu nivell, els sec­tors mediàtic, eclesiàstic i mili­tar. Tots units en franca cama­ra­de­ria, sota l’atenta mirada dels ame­ri­cans. Qui gosava des­ta­par el tin­glado, ja havia begut oli. És el que li va pas­sar a Vila­nova, mar­gi­nat dels dia­ris i difa­mat de ser con­trari al progrés per alguns com­panys de pro­fessió –molt d’esquer­res con­tra Franco– que, gràcies a aque­lla tran­sició invi­si­ble, assu­mi­ren posi­ci­ons direc­ti­ves en els mit­jans. Fidel a l’ètica pro­fes­si­o­nal i al com­promís amb la veri­tat, el seu nom –al cos­tat dels de Martí Gómez, Huer­tas, Bar­ri­cart, Vina­der, Batista i Roglan– no pot que­dar esbor­rat de la memòria col·lec­tiva.