Nen, gos, bassa

Un vídeo que cir­cula fa temps per les xar­xes mos­tra un nen petit, d’uns dos anys no pas més, que avança per un camí a la cla­ri­ana d’un bosc amb un gos aga­fat de la cor­retja. L’ani­mal és gros, tot i que pot­ser només en relació amb la menu­desa del seu guia, i prou dòcil per obeir aquesta minúscula auto­ri­tat amb una pesan­tor de mamut fidel. Ha plo­gut fa poc i a prop d’un marge hi ha que­dat una bassa, l’única que es dis­tin­geix des de la pers­pec­tiva de la càmera –pre­su­mi­ble­ment mater­nal o pater­nal– que està fil­mant l’escena. De lluny estant, el nen ja dis­tin­geix una petita ano­ma­lia al ter­reny, i comença a tibar la cor­retja per obli­gar el gos a seguir-lo fins a la vora d’aquest feno­men irre­sis­ti­ble, que tre­pit­jarà per pri­mer cop sense alte­rar el ritme ni atu­rar-s’hi, per pura expe­ri­men­tació de saber què deu ser això de pas­sar per damunt d’un clot d’aigua enfan­gada. Aquí podria aca­bar la gra­vació d’un pas­seig tar­do­ral en família, i tin­dria la bellesa gràcil de l’ins­tint ine­vi­ta­ble. Però el nen fa alguna cosa més que satis­fer els deu­res imme­mo­ri­als de la infància amb totes les bas­ses del món. Un cop l’ha tas­tada, enyora la repe­tició, i per­su­a­si­va­ment però amb fer­mesa obliga el gos a atu­rar-se, dipo­sita deli­ca­da­ment la cor­retja a terra i recula per ficar una altra vegada els peus dins l’aigua, pri­mer amb pre­caució, una immersió lenta de temp­teig, amb un sal­tiró a la pas­sada següent, ara xipo­lle­jant-hi una mica, tot just per aga­far arren­cada i entrar-hi a mitja cor­re­guda, quasi asto­rat que la bassa, en girar-se tot de sobte, encara hi sigui i es deixi con­que­rir de nou.

Són cin­quanta segons exul­tants, una explosió de vida. Quan en té prou, el nen torna al cos­tat del gos, que l’ha espe­rat impertèrrit, recull el cap de cor­retja i segueix el camí amb ell com si res. Pel que he pogut esbri­nar, aquesta fil­mació cir­cula per inter­net almenys des de l’any 2012, pen­jada en alguns llocs amb l’enun­ciat “Nen, gos, bassa”, i l’han vista ja més de vint-i-tres mili­ons i mig de per­so­nes, totes mera­ve­lla­des perquè fa som­riure, perquè emo­ci­ona, perquè deixa estu­pe­facte com­pro­var com s’obre pas l’ale­gria en la més insig­ni­fi­cant de les cir­cumstàncies. Tot això hi és, sense cap dubte, i també l’esquerda, perquè aquest nen joiós de fet no riu ni un moment en tota la seqüència, com si d’una manera irre­pri­mi­ble i pode­rosa la vida fos un impe­ra­tiu, i no pas una opció, un joc. El goig, entès d’aquesta manera, seria a l’ori­gen mateix de l’existència, i “nen, gos, bassa” podria ser el sor­ti­legi per invo­car aquest gaudi semi­nal, com “bici­cleta, cullera, poma” ho és de la sal­va­guarda de la cog­nició per als malalts en risc de per­dre la memòria. Pot­ser esta­ria bé visu­a­lit­zar aquest vídeo cada dia, per recor­dar que la feli­ci­tat, si no és un deure, com a mínim hau­ria de ser un joc seriós.