Caiguda lliure
Nen, gos, bassa
Un vídeo que circula fa temps per les xarxes mostra un nen petit, d’uns dos anys no pas més, que avança per un camí a la clariana d’un bosc amb un gos agafat de la corretja. L’animal és gros, tot i que potser només en relació amb la menudesa del seu guia, i prou dòcil per obeir aquesta minúscula autoritat amb una pesantor de mamut fidel. Ha plogut fa poc i a prop d’un marge hi ha quedat una bassa, l’única que es distingeix des de la perspectiva de la càmera –presumiblement maternal o paternal– que està filmant l’escena. De lluny estant, el nen ja distingeix una petita anomalia al terreny, i comença a tibar la corretja per obligar el gos a seguir-lo fins a la vora d’aquest fenomen irresistible, que trepitjarà per primer cop sense alterar el ritme ni aturar-s’hi, per pura experimentació de saber què deu ser això de passar per damunt d’un clot d’aigua enfangada. Aquí podria acabar la gravació d’un passeig tardoral en família, i tindria la bellesa gràcil de l’instint inevitable. Però el nen fa alguna cosa més que satisfer els deures immemorials de la infància amb totes les basses del món. Un cop l’ha tastada, enyora la repetició, i persuasivament però amb fermesa obliga el gos a aturar-se, diposita delicadament la corretja a terra i recula per ficar una altra vegada els peus dins l’aigua, primer amb precaució, una immersió lenta de tempteig, amb un saltiró a la passada següent, ara xipollejant-hi una mica, tot just per agafar arrencada i entrar-hi a mitja correguda, quasi astorat que la bassa, en girar-se tot de sobte, encara hi sigui i es deixi conquerir de nou.
Són cinquanta segons exultants, una explosió de vida. Quan en té prou, el nen torna al costat del gos, que l’ha esperat impertèrrit, recull el cap de corretja i segueix el camí amb ell com si res. Pel que he pogut esbrinar, aquesta filmació circula per internet almenys des de l’any 2012, penjada en alguns llocs amb l’enunciat “Nen, gos, bassa”, i l’han vista ja més de vint-i-tres milions i mig de persones, totes meravellades perquè fa somriure, perquè emociona, perquè deixa estupefacte comprovar com s’obre pas l’alegria en la més insignificant de les circumstàncies. Tot això hi és, sense cap dubte, i també l’esquerda, perquè aquest nen joiós de fet no riu ni un moment en tota la seqüència, com si d’una manera irreprimible i poderosa la vida fos un imperatiu, i no pas una opció, un joc. El goig, entès d’aquesta manera, seria a l’origen mateix de l’existència, i “nen, gos, bassa” podria ser el sortilegi per invocar aquest gaudi seminal, com “bicicleta, cullera, poma” ho és de la salvaguarda de la cognició per als malalts en risc de perdre la memòria. Potser estaria bé visualitzar aquest vídeo cada dia, per recordar que la felicitat, si no és un deure, com a mínim hauria de ser un joc seriós.
