Un model de vida que s'acaba

Daniel Cohn-Ben­dit és un per­so­natge que sem­pre m'ha resul­tat interes­sant, perquè des d'aquell llunyà maig de 1968 a París ha estat capaç de man­te­nir un pen­sa­ment sin­gu­lar, no exempt de con­tra­dic­ci­ons, però radi­cal­ment cohe­rent si el com­pa­rem amb alguns dels seus com­panys de revolta d'ales­ho­res. Aquest líder eco­lo­gista que sem­pre ha vis­cut a cavall entre França i Ale­ma­nya (una altra manera de mani­fes­tar el seu com­promís euro­peu), acaba de publi­car un altre lli­bre Que faire (RBA), que és un altre assaig sobre l'ima­gi­nari polític euro­peu. Cohn-Ben­dit, que ja té 65 anys, és una de les poques veus reco­ne­gu­des des de l'esquerra que ha sobre­vis­cut al pas del temps. En una entre­vista a El País, l'euro­di­pu­tat feia unes quan­tes apor­ta­ci­ons que em sem­blen dig­nes de des­ta­car, des del perill de les revo­lu­ci­ons que han aca­bat en dic­ta­du­res i soci­e­tats auto­ritàries, fins a la crítica a les estruc­tu­res pira­mi­dals dels par­tits polítics. Cohn-Ben­dit vol posar la ima­gi­nació al ser­vei de la política i és par­ti­dari d'una uto­pia rea­lista, una uto­pia amb els peus a terra. Una altra apor­tació interes­sant és quan es refe­reix al debat entre soci­a­lisme i capi­ta­lisme; sosté que l'eco­no­mia soci­a­lista no ha fun­ci­o­nat i cons­tata que la política econòmica i indus­trial com l'hem entesa fins ara ja no fun­ci­ona. Adver­teix dels perills d'una revolta social davant les difi­cul­tats de la ciu­ta­da­nia a sobre­po­sar-se a la crisi finan­cera i econòmica, men­tre que els bancs, prin­ci­pals res­pon­sa­bles de la crisi, són els grans bene­fi­ci­ats de la recons­trucció. Per Dani el Roig, estem en un moment en el qual ens hem de qüesti­o­nar el nos­tre model de vida, i a aquest punt és on volia arri­bar. Fa pocs dies, això mateix comentàvem amb uns amics: el sis­tema amb el qual hem con­vis­cut les últi­mes dècades està en vies d'extinció.