El desig i l’esperança

Em moc entre el desig i l’espe­rança, he per­dut la fe. Opino amb un “pot­ser”. Ara, m’apas­si­ona el tsu­nami pels car­rers. Però... aquests actes, faran reac­ci­o­nar els que manen, els que de veri­tat manen a l’Estat espa­nyol, a Europa...? Cada cop veig més clara una des­cripció social basada en els savis Marx i Engels. Sí... sí!! Parlo d’aquells que pot­ser hauríem d’exhu­mar i posar-los al bell mig del mapa del pla­neta. El mapa de veri­tat, el que ens mira des de l’Equa­dor.

Obrim els ulls, Sàpiens!!! Al fons de tot ple­gat, hi ha la riquesa acu­mu­lada en algu­nes mans del món. Unes mans amb afany d’arre­ple­gar amb cobdícia el que sigui, pedres pre­ci­o­ses, pin­tura, or, diners... uns diners que són el símbol de les pedres pre­ci­o­ses, la pin­tura, l’or i dels diners... hotels impen­sa­bles... iots... i objec­tes de luxe a tot arreu. Viuen per això i esti­ren tots els fils de les nos­tres vides. Tant, que deci­dei­xen quins ser­vents polítics han de manar. Els polítics sem­pre seran nos­tres...! xiu­xi­ue­gen cada ves­pre, després de mirar l’Íbex.

Els polítics dels Estats, el poder zombi, entre el diner i el poble. I, el poble, el poble som nosal­tres. Tu i jo, i tots ple­gats. Ells, els boigs pels diners i la riquesa, manen les lleis sin­di­cals, els impos­tos, les jubi­la­ci­ons. Manen què cal que la Unió Euro­pea deci­deixi. Manen què han de fer els pobles. Sepa­rar-se??? Sis­plau!!! Sepa­rar-se un poble que manté mitja península? Que mai, mai no ho vol­dran... Que se’ns han rifat des del pri­mer mil·lenni cons­tant­ment... Som al bell mig d’un pas estratègic, entre una península quasi buida i el con­ti­nent ric. Som el tap. Al llarg del mil·lenni hem sigut dels poders fran­ce­sos, dels espa­nyols, dels fran­ce­sos, dels espa­nyols. Els angle­sos han vin­gut a favor nos­tre quan els ha con­vin­gut..., si no ens han dei­xat plan­tats. Fins i tot, un dic­ta­dor mili­tar va anar a caçar el nos­tre pre­si­dent, que aca­bava d’exi­liar-se, i el va assas­si­nar. Fe? En què? En la Natura més imme­di­ata. La terra, el mar... la neu, la pluja... si no la fem malbé. República? Només en con­servo el desig i l’espe­rança.

I, alerta... molt alerta, cata­lans! No obli­deu mai que, al cap­da­munt, l’Estat és en mans dels polítics esde­vin­guts els ser­vents dels que tenen el poder: els rics.