Realitat i artifici

Hi ha alguna idea a l’últim espec­ta­cle d’Àlex Rigola, estre­nat a Tem­po­rada Alta, que em resulta molt emo­tiva, i alguna que em fa rumiar sobre les cir­cumstàncies del traspàs. Allò que fem i que, sense saber-ho, els nos­tres fills ente­nen com un mis­satge trans­cen­den­tal o, si més no, com un lli­gam impe­ri­ble entre ells i els pares. O la presa defi­ni­tiva de la consciència d’un mateix, enfron­tat al propi conei­xe­ment i al dei­xar-se anar pel pen­dent del no-res. Aques­tes refle­xi­ons, però, s’emmar­quen en el que he apun­tat al començament, és a dir, un espec­ta­cle. Una obra de tea­tre sobre la mort del pare i sobre els últims moments entre la filla i el pare, reals, docu­men­tats, certs, i ara inter­pre­tats per un actor i per una actriu que resulta ser, pre­ci­sa­ment, la filla del pare mort.

Vaig sor­tir del mun­tatge amb la con­vicció que aca­bava de con­tem­plar esce­nes por­nogràfiques, és a dir, esce­nes en les quals intervé la mirada de l’espec­ta­dor com un acte d’agres­si­vi­tat, l’apro­pi­ació pública d’allò que hau­ria de ser íntim. Con­ver­sant després amb amics em van fer dub­tar. ¿No ho fa un escrip­tor, això? ¿No ense­nya els seus secrets, la seva autèntica vida i la seva autèntica mort –la metafòrica o aque­lla que l’afecta– i la con­ver­teix en mate­rial lite­rari? ¿Per què no ho pot fer una actriu? ¿No hi té dret, a uti­lit­zar la mort d’algú tan pro­per per con­fe­gir un espec­ta­cle que mira d’evo­car-lo per tal d’enfron­tar-se al final amb dig­ni­tat i res­pecte? No sé gaire què dir. Con­ti­nuo veient-hi alguna cosa que gri­nyola. Quan l’actriu plora, en un ins­tant con­cret d’una escena con­creta, ¿ho fa perquè expe­ri­menta una emoció íntima i inde­fu­gi­ble o està dis­po­sada a repe­tir, en cada repre­sen­tació de l’obra, el mateix plor en el mateix ins­tant de la mateixa escena?

És un exor­cisme, però pau­tat. I basat en la pode­rosa atracció del moment veri­ta­ble, de la crua rea­li­tat. ¿No era, el tea­tre, una ficció (una men­tida) que ense­nyava més veri­tats que no pas la veri­tat nua? ¿No era l’arti­fici la manera d’acos­tar-se al sen­ti­ment? ¿Ens torba més la con­fessió que la trampa?