Foto fixa

No des­co­bri­rem en aquest arti­cle res que no sapi­gueu. Però vol­dria dei­xar una foto fixa d’una situ­ació con­creta, que és fidel reflex de mol­tes més que es pro­du­ei­xen per tot el país. I ho faig per als opti­mis­tes recal­ci­trants en matèria de llen­gua, per als qui ja estan con­tents perquè de fet cada vegada hi ha més gent que parla català i per als qui tro­ben exa­ge­ra­des les crítiques al fracàs de la immersió lingüística a secundària.

Situ­ació: planta d’un gran cen­tre hos­pi­ta­lari de Bar­ce­lona, torn de nit. Hi ha força calma, avui. No sabria dir quant de per­so­nal hi corre, però almenys hi ha dos infer­mers que no paren. Són els nos­tres àngels de la guarda. Ell parla cas­tellà i cons­tato que no can­via en cap moment de llen­gua, sens dubte perquè no li fa cap falta, encara que jo li parlo en tot moment en català. La llen­gua diversa no és cap incon­ve­ni­ent entre nosal­tres, com és lògic i com sol ser cor­rent per tots els racons de Cata­lu­nya. La infer­mera, que sem­bla la prin­ci­pal res­pon­sa­ble del ser­vei, és cata­la­no­par­lant. Adapta en tot moment la parla a la del malalt que té al davant, tot un gest d’ama­bi­li­tat i cor­te­sia que els paci­ents sens dubte agra­ei­xen. Al seu com­pany, ella li parla sem­pre en cas­tellà, segu­ra­ment perquè, tre­ba­llant en aquest con­text con­cret on es troba, està com­ple­ta­ment habi­tu­ada a fer-ho, i sens dubte perquè forma part de les legi­ons de cata­lans que estan dis­po­sats a cedir l’ús de la seva parla en la seva relació amb els com­panys cas­te­lla­no­par­lants. Ell no té cap neces­si­tat de par­lar en català: tots ens ente­nem. Tot amistós i distès. Així, doncs, la llen­gua comuna dels tre­ba­lla­dors, la cas­te­llana.

L’endemà al matí, quan es pro­du­eix el canvi de torn i comen­cen les visi­tes dels grups de met­ges, titu­lars i en pràcti­ques, hi ha un bati­bull exces­siu de veus a la planta i, fet i fet, tot­hom parla en cas­tellà. Natu­ral­ment, des­co­nec l’idi­oma matern de cadascú, però després des­co­breixo que, quan fan gru­pets o en les con­ver­ses bila­te­rals, molts d’ells s’expres­sen en català entre ells. De seguida, però, quan es forma el grup més gran, tots par­len en llen­gua cas­te­llana. Ja no cal dir-ho quan es tracta del per­so­nal de neteja, inte­grat en bona part per dones immi­gra­des. Quan met­ges i infer­me­res par­len amb els paci­ents, no em sem­bla tro­bar gai­res cas­te­lla­no­par­lants que uti­lit­zin el català, lle­vat que el paci­ent sigui una per­sona d’edat avançada. A mi em par­len en cas­tellà: cap pro­blema, tots ens ente­nem. Fan bé la seva feina i nosal­tres, els malalts, només tenim llo­an­ces per a ells i per a l’hos­pi­tal.

Aquesta és la foto fixa de la situ­ació de la llen­gua cata­lana. Una allau de per­so­nes que han nas­cut o han vin­gut a viure a Cata­lu­nya i que ben poques vega­des al dia uti­lit­zen la llen­gua pròpia del país. Poden viure per­fec­ta­ment en tots els medis, en tots els con­tex­tos, del país, i no els caldrà mai des­ca­val­car del seu idi­oma. Quina sort que tenen. Nosal­tres fem el salt de manera contínua, sigui de manera obli­gada en deter­mi­nats con­tex­tos, sigui perquè som tan ben edu­cats que sem­pre donem faci­li­tats al des­co­ne­gut perquè no tin­gui pro­ble­mes de com­prensió amb aquesta llen­gua que, en rea­li­tat, no fa cap falta. Ens pro­po­sem fer ús de la nos­tra llen­gua allà on anem, però no ens és pos­si­ble. I als nois i noies que sur­ten de molts dels nos­tres ins­ti­tuts ningú no els dema­narà que acre­di­tin el conei­xe­ment de la llen­gua cata­lana per a les fei­nes precàries que els espe­ren.

I ara, si voleu, par­lem d’aquests mes­tres exa­ge­rats i pes­si­mis­tes que diuen que el català s’aca­barà a mitjà ter­mini: són una autèntica llauna, amb els seus mals ave­ranys. I dels par­tits espa­nyo­lis­tes que s’esquin­cen les ves­ti­du­res davant l’ús abu­siu del català, que pel que es veu arra­cona el cas­tellà per tot arreu on passa: pobre cas­tellà, inert davant la fúria del sobi­ra­nisme irre­dempt. I de les nor­mes esta­tals, sem­pre amb el cas­tellà pre­e­mi­nent. I de la ver­go­nya del PSC, que diu lite­ral­ment que “el procés inde­pen­den­tista ha asso­ciat el català a la seva causa, i [ha fet] una uti­lit­zació par­ti­dista al vol­tant del seu ús, espe­ci­al­ment a l’escola”. Tex­tual.

I, en con­seqüència, es dis­posa a mis­ti­fi­car el lle­gat de Marta Mata i de molts de nosal­tres matei­xos –redac­tors de pro­gra­mes i de lleis de nor­ma­lit­zació lingüística al Par­la­ment durant molts anys– per esgar­ra­par, pot­ser, alguna mise­ra­ble par­cel·leta dels antics votants de Ciu­ta­dans: ara, doncs, cal par­lar de “fle­xi­bi­lit­zació”, que és un con­cepte multiús que ha de com­plaure forçosa­ment tot­hom. I, no cal dir-ho, par­lem dels jut­jats i de la tele i de les empre­ses i de la premsa i del cinema, etc. Aquest és el pano­rama. No sé pas de què es quei­xen, aquests mes­tres ron­di­nai­res...