Els ous de reig

Una de les demos­tra­ci­ons que el pla­neta pateix el canvi climàtic és l’escassa presència dels bolets en els nos­tres bos­cos, a la cai­guda de l’estiu i durant la tar­dor. Recordo, amb nostàlgia, les èpoques en què els nos­tres pares recor­rien les mun­ta­nyes llo­re­ten­ques del vol­tant, els turons de l’Àngel, els Hos­ta­lets, can Daura, can Boïgues, es Sot de Caba­nyes, la Roca Grossa, coll de Llop, Ros­sell, Ban­dina, i el sec­tor de Terra Negra, ja en ter­ri­tori tos­senc i de Lla­gos­tera, i en tor­na­ven amb uns bons cis­tells plens, sobre­tot, amb una espècie que resul­tava incon­fu­si­ble a la vista i al pala­dar: els ous de reig. Segons els gur­mets, és el millor bolet. En alguns llocs l’ano­me­nen reig, a seques. En rea­li­tat, el nom llarg –ou de reig– fa referència al seu aspecte quan des­punta, embol­ca­llat d’un tel blanc i amb una forma d’ou dur evi­dent. Quan són petits i ten­dres també reben el nom de qui­cous. Després el tel s’esquerda per la part supe­rior, comença a veure’s un capell hemisfèric ata­ron­jat que des­punta, es va obrint, acaba for­mant una mena d’ombrel·la i pot aga­far dels 5 als 15 cm d’alçada. Per la part de sota del capell des­ta­quen un munt de làmines lliu­res d’un bell color groc. Fa bona olor i, quan és cuit, és con­sis­tent i té un gust excel·lent. Sol fer-se en alzi­nars, rou­re­des i sure­des, en ter­renys sili­cis i asso­le­llats. En temps pretèrits fins i tot, a vega­des, alguns amos de tallers tan­ca­ven unes hores per anar a fer de bole­taire. Ara no els resul­ta­ria. Evi­dent­ment, tor­na­ven amb mos­tres de tota mena. Junt als ous de reig recordo les cual­bres –la morada, la pican­tor de la qual es dis­minuïa pelant-la, i la llora, més valo­rada, de color verdós–, les lle­te­ro­les, els escar­lets, els siu­renys –o ceps–, sem­pre mol­suts, els ros­si­nyols, mai cor­cats, i tants d’altres, i, és clar, si es recor­rien les pine­des, els pine­tells i els rove­llons, que són una menja exqui­sida. Els bos­cos s’han urba­nit­zat, el clima l’hem modi­fi­cat, les plu­ges no venen quan toca­ria i els bolets cada vegada abun­den menys. Els rove­llons que hi ha al mer­cat els por­ten de fora i tenen un gust més insípid. No és el mateix. Els ous de reig (l’Ama­nita cae­sa­rea), com deia, gai­rebé ni es veuen i encara tenen un parent verinós, el reig bord (Ama­nita mus­ca­ria), amb un capell més ver­mellós tacat d’esca­mes blan­ques. Hi ha gent que els con­fon i, per això, recela de tots. A Llo­ret men­jar ous de reig és, ara, un luxe. Només està a l’abast d’alguns afor­tu­nats que saben reduc­tes con­crets on encara se’n tro­ben.