I Fidel va (de)manar parar

La Cimera del Clima de l’ONU (COP25) s’està cele­brant a Madrid. Xile no l’ha pogut orga­nit­zar per les pro­tes­tes soci­als en un país labo­ra­tori del capi­ta­lisme sal­vatge implan­tat per la dic­ta­dura pinoc­he­tista. Una col·lisió, la de la lluita pel medi ambi­ent i la justícia social, augu­rada ja en una cimera medi­am­bi­en­tal de l’ONU. La que es va fer a Rio el 1992 en un Bra­sil que ha aca­bat tenint un pre­si­dent nega­ci­o­nista climàtic com Bol­so­naro. “Una impor­tant espècie biològica està en risc de des­a­parèixer per la ràpida i pro­gres­siva liqui­dació de les seves con­di­ci­ons natu­rals de vida: la huma­ni­tat”, va començar dient el pre­si­dent d’un petit país ano­me­nat Cuba. I Fidel Cas­tro va con­ti­nuar: “És neces­sari asse­nya­lar que les soci­e­tats de con­sum són les res­pon­sa­bles fona­men­tals de l’atroç des­trucció del medi ambi­ent. La solució no pot ser impe­dir el desen­vo­lu­pa­ment als qui més ho neces­si­ten. La rea­li­tat és que tot el que con­tri­bu­eixi avui al sub­desen­vo­lu­pa­ment i a la pobresa cons­ti­tu­eix una vio­lació fla­grant de l’eco­lo­gia. Si es vol sal­var la huma­ni­tat de l’auto­des­trucció, cal dis­tri­buir millor la riquesa i la tec­no­lo­gia dis­po­ni­bles al pla­neta. Menys luxe i menys mal­ba­ra­ta­ment en uns pocs països perquè hi hagi menys pobresa i menys fam a gran part de la Terra. No més trans­ferències al Ter­cer Món d’estils de vida i d’hàbits de con­sum que arruïnen el medi ambi­ent. Faci’s més raci­o­nal la vida humana. Apli­qui’s un ordre econòmic inter­na­ci­o­nal just. Uti­litzi’s tota la ciència necessària per a un desen­vo­lu­pa­ment sos­te­ni­ble sense con­ta­mi­nació. Que es pagui el deute ecològic i no el deute extern. Des­a­pa­re­gui la fam i no la huma­ni­tat –el ham­bre y no el hom­bre, en l’ori­gi­nal en espa­nyol–. Demà serà massa tard per fer allò que hauríem d’haver fet fa molt de temps.” Fa 27 anys d’això! El coman­dant va arri­bar a la cimera de l’ONU i va (de)manar parar. Però ningú va fer cas a un bar­but comu­nista. Mal­grat que el comu­nisme havia dei­xat de ser una amenaça –tres anys abans havia cai­gut el mur– i supo­sa­da­ment havia arri­bat la fi de la història (Fukuyama dixit). Ara sabem que el capi­ta­lisme es va eri­gir en l’única gran amenaça i ens enfron­tem, més que a la fi de la història, a la fi de la huma­ni­tat. Ves que la recepta bona per evi­tar-ho no esti­gui en la cimera de Madrid sinó en la de Rio.