Joli

Vaig conèixer Josep Joli un dia d’agost del 2001, quan a la saba­te­ria Mauné de Figue­res ense­nyava a la Montse un pro­grama del Fes­ti­val Cas­tell de Pera­lada que se cele­brava aquell mes. En el pro­grama hi havia escrita una dedi­catòria autògrafa de Mstis­lav Ros­tropóvitx que havia ofert, a l’Audi­tori Jar­dins del Cas­tell, un excep­ci­o­nal con­cert d’autors com Rakhmàninov, Txaikovski o Bort­ni­anski. Algú havia dit a en Joli que Ros­tropóvitx dema­nava un arquet de con­tra­baix per fer una exhi­bició després del con­cert. “Un arquet de con­tra­baix per a tocar el vio­lon­cel?”, li vaig pre­gun­tar. “Exac­ta­ment!”, exclamà Josep Joli men­tre, tot ufanós, m’ense­nyava la dedi­catòria del famós vio­lon­cel·lista.

Vaig con­ti­nuar veient-lo per Figue­res, l’havia escol­tat amb Mauné i els seus Dinàmics, als Verds de Mataró, a la Cobla Ciu­tat de Girona, amb Els Pes­ca­dors de l’Escala, amb la Cobla Cadaqués, amb Roses Canta, la Combo-Gili de Per­pinyà o amb la Cali­dae, la for­mació de músics pro­fes­si­o­nals jubi­lats que han tocat en orques­tres ben cone­gu­des i famo­ses. Però fins al dia de la dedi­catòria de Ros­tropóvitx no l’havia trac­tat per­so­nal­ment. Jo, que soc músic d’ore­lla, m’interes­sava molt tot allò que expli­cava de la seva pro­fessió, tot­hora mos­trant una pro­funda passió per la música.

L’any 1980 tingué un greu acci­dent que li deixà impor­tants seqüeles físiques. La vida posa un peu davant d’un altre i xiu­lant com si res, melo­dies a esto­nes depri­ments i a esto­nes ale­gres, però sem­pre posant un peu davant de l’altre, avançant sense parar. Després de l’acci­dent es dedicà a la docència a l’Escola Muni­ci­pal de Música de Cas­telló d’Empúries (en va ser direc­tor) durant 17 anys i d’on van sor­tir alum­nes de con­tra­baix molt des­ta­cats. També dirigí la Coral de Pera­lada. En les for­ma­ci­ons musi­cals en què tre­ballà, era cone­gut amb el sobre­nom de “el metrònom”, per domi­nar tres vir­tuts musi­cals bàsiques: la qua­dra­tura o rítmica, l’afi­nació i la segu­re­tat.

Els últims anys els passà a Vilar­na­dal, vaig ser a casa seva unes quan­tes vega­des, par­lant de músics i de música. Li bri­lla­ven els ulls quan esmen­tava Flo­renci Mauné, de qui no sabia dir altra cosa que no fos admi­ració i agraïment. I ara fa unes set­ma­nes Josep Joli ens deixà orfes del seu saber i de la seva huma­ni­tat. L’Empordà l’enyo­rarà, els que el coneixíem segui­rem admi­rant i valo­rant el seu art, les seves vir­tuts i la seva amis­tat.