Tribuna
Premsa protestant, 150 anys
Enguany ha fet 150 anys de l’aparició d’El Eco Protestante, primera publicació d’aquesta confessió religiosa als Països Catalans. Abans, l’agost de 1852, van ser interceptats a Irun 53 exemplars de la revista protestant El Examen Libre, feta a Londres, deu dels quals eren per a adreces de València i una de Barcelona. Entre 1854-1862 aparegué, també a Londres, el periòdic protestant espanyol El Alba. La revista, la presència de la qual a la seva diòcesi fou detectada pel bisbe d’Oriola, entrà als Països Catalans pel port d’Alacant i era distribuïda, amb mata-segells d’aquesta ciutat, a altres indrets, per exemple a subscriptors del periòdic El Valenciano, de la capital del Túria, el desembre de 1855. Quatre anys després, el 9 de novembre de 1859, el número 5 de la revista era localitzat entre altre material protestant que transportava el vaixell britànic Supply, comandat pel capità David Evans i amarrat a Vilanova i la Geltrú. Un nombre indeterminat d’exemplars n’arribà també per correu a destinataris de Barcelona, remesos des de San Roque (Cadis), duts des de Gibraltar, i així mateix a Mallorca i a Menorca, via port de Maó, de sempre ben connectat amb el penyal. Alguns duien un peu d’impremta fals, per fer creure que estaven editats a la impremta barcelonina Pratt, inexistent.
La primera publicació protestant als Països Catalans surt a Barcelona, el 10 de juny de 1869. És el setmanari El Eco Protestante, promogut per Antoni Vallespinosa, del qual aparegueren 26 números, fins al febrer de l’any següent, i que era venut pels carrers de Barcelona, els dissabtes al migdia, pels alumnes de l’escola protestant. A. Vallespinosa nasqué a Valls, el 7 d’octubre de 1833, feu els estudis eclesiàstics al seminari de Tarragona i el 1861 fou ordenat sotsdiaca pel vinarossenc J.D. Costa i Borràs, arquebisbe de Tarragona. Però, ja llavors, té dubtes sobre certs aspectes del catolicisme, com ara la infal·libilitat del papa i el culte a les imatges. A més, té accés a literatura protestant aconseguida al port de Barcelona gràcies a mariners anglesos. Atret pel seu contingut, el 1861 es trasllada a Gibraltar, on contacta amb l’exiliat F. Ruet, el primer protestant català, i assisteix als seus cultes. L’any següent entra al College de Saint Aidans, a Birkenhead, prop de Liverpool, on aprèn anglès i es prepara per a l’examen canònic per a ser ministre de l’Església d’Anglaterra. Hi coincidirà amb dos compatriotes: un valencià de Cullera, Fèlix Reig, i l’antic company de seminari a Tarragona, Miquel Torres. El 28 d’octubre de 1865 és ordenat diaca a Frant, prop de Tunbridge Wells, de mans del bisbe anglicà de Gibraltar i, un any després, torna al penyal, on es fa càrrec de la congregació dirigida per Ruet, mentre aquest fa de missioner a Algèria. El 1868, ja a la capital catalana, funda una Associació Protestant, al carrer de la Riereta, 8, i després a Reina Amàlia, 3, i predica l’Evangeli en actes públics, davant centenars de persones. La primera reunió la celebra el 14 d’octubre al número 9 del carrer de Guàrdia, taller del mestre bronzista Joan Briansó. El 1871, s’estableix a Londres, on treballa sobre la història de Valls, escriu l’autobiografia Memorias de un protestante español, apareguda a la revista España Evangélica (1930-1932), i on mor el 13 de setembre de 1887. El seu germà, Zacaries, format a Warick i a Canterbury, fou prevere anglicà a Jamaica i a Puerto Rico.
El protestantisme toparà amb els atacs de la premsa, llevat dels periòdics republicans, i tenir mitjans propis en serà un objectiu prioritari. Des de la impressió i el disseny més modestos, fins a revistes impecablement editades, totes les modalitats es troben presents al llarg de la història de la premsa protestant, a través de més de 130 publicacions aparegudes fins avui, amb la degana Presència Evangèlica, en català, que ja ha superat el mig segle. Poc després d’El Eco Protestante, aparegué, ja al setembre, el mensual Boletín Balear de la Sociedad Evangélica de Mahón, el número 7 del qual, el darrer, sortirà el març de l’any següent. En un segle i mig, s’editen des de simples butlletins d’una església local determinada fins a periòdics més generals de denominació, o bé premsa protestant espanyola, a l’interior de la qual es pot anar seguint l’activitat del protestantisme a Catalunya, les Balears i el País Valencià. N’hi haurà que tindran una vida curta, a cops efímera. D’altres, pocs, arribaran al mig segle de presència pública i alguns aniran canviant de capçalera, apareixent i reapareixent segons el context polític del moment i la dinàmica de cada església o denominació. Però, en tots els casos, formen part de la història de la premsa al nostre país.
