Desintegracions

“França s’està con­ver­tint en una soci­e­tat mul­ti­cul­tu­ral, i no és aquesta la seva vocació”, adver­teix Alain Finki­elk­raut. “Només podrà con­ti­nuar essent ella mateixa si els nou­vin­guts accep­ten ser els hereus de la seva cul­tura i de la seva història.” Això es pot apli­car a tot Europa, i és espe­ci­al­ment dolorós en els prin­ci­pats sub­or­di­nats, que tenen menys marge de mani­o­bra i hau­rien de reconèixer el pa que s’hi dona; l’entu­si­asme per fer “un país per a tot­hom” que rei­te­ren els líders seces­si­o­nis­tes cata­lans només es pot atri­buir a la ignorància o a la mala fe, igual­ment cul­pa­bles. Segu­ra­ment ja hem asso­lit un estadi en què el retrocés de les pobla­ci­ons i les cul­tu­res autòcto­nes és irre­ver­si­ble; només els països de la banda ori­en­tal, com ara Hon­gria o Polònia, gosen implan­tar polítiques de pro­moció de la nata­li­tat i de defensa de la iden­ti­tat. Aquest és un aspecte prou relle­vant també en la fugida de la Unió Euro­pea que està pro­ta­go­nit­zant el Regne Unit –una Escòcia pot­ser sí, però no és con­ce­bi­ble encara una Angla­terra sub­or­di­nada als con­ti­nen­tals–. Com diu Robert D. Kaplan: “Encara que les elits euro­pees han fet ser­vir durant dècades la retòrica ide­a­lista per negar la importància de la religió i de l’etni­ci­tat, aques­tes van ser les veri­ta­bles for­ces que van pro­por­ci­o­nar als estats euro­peus la seva cohesió interna” al llarg dels segles. Havent renun­ciat a aquesta cohesió i havent per­dut l’orgull del que és propi, la població foras­tera ja no hi troba un país al qual incor­po­rar-se, sinó un tros de món sense altra ambició que ser un proveïdor de ser­veis.