Colors judicials

El món judi­cial és un regne de tai­fes, un arlequí, una pin­tura de Kan­dinski, un esclat de colors en el qual el matís i sovint la substància ofe­rei­xen una gamma de sons, un ven­tall de res­pos­tes digne de la mul­ti­di­ver­si­tat més flo­rida. La llei s’inter­preta segons la par­ti­cu­lar i intrans­fe­ri­ble mot­xi­lla vital (o sigui, ingre­di­ents biogràfics, carac­te­ri­als, ideològics, d’extracció social, etc.) que tra­gina a sobre cada jutge. Tan­ma­teix també un òrgan judi­cial plu­ri­per­so­nal, lluny de con­fi­gu­rar-se com una coral harmònica, pot expres­sar-se amb dis­cor­dan­ces de tota mena. En regir-se pel prin­cipi majo­ri­tari, tots els magis­trats, esti­guin o no con­for­mes en el sen­tit de la decisió final, estan obli­gats a sig­nar-la, si bé els dis­cre­pants poden sal­var la seva consciència mit­jançant els ano­me­nats vots par­ti­cu­lars. D’ells, no en defuig una justícia amb tra­dició democràtica, en ser expressió d’una salu­da­ble plu­ra­li­tat.

En règims polítics auto­ri­ta­ris, en canvi, veus dis­cor­dants dins la judi­ca­tura es con­si­dera que afe­blei­xen la seva imatge. Aquesta és la raó per la qual en el fran­quisme els vots par­ti­cu­lars s’ano­me­na­ven “reser­vats” i eren sem­pre vis­tos amb molt mals ulls. Aquesta visió pejo­ra­tiva dels vots par­ti­cu­lars per­viu en men­ta­li­tats judi­ci­als autòcra­tes, que els con­si­de­ren sem­pre inde­sit­ja­bles, per­tor­ba­dors, poc orto­do­xos i trans­mis­sors d’una imatge que esquerda la visió sòlida i monolítica de la justícia. Si, a men­ta­li­tats auto­ritàries, s’hi suma una temàtica que es con­si­dera que afecta un pilar fona­men­tal de l’ordre esta­blert, l’existència de vots par­ti­cu­lars emer­geix com un ana­tema majúscul, com un ele­ment pro­fun­da­ment escan­dalós. Marc­hena, per exem­ple, en un assumpte per a ell exis­ten­cial, de vida o mort, que tocava les seves essències més pro­fun­des, s’hau­ria dei­xat tallar un braç abans de per­me­tre que en el “seu” tri­bu­nal hagués aflo­rat un sol vot par­ti­cu­lar.

I per això estic con­vençut que la con­demna fou “només” per sedició. Perquè si hom lle­geix amb atenció la sentència pot veure’s que tot ella apun­tava cap a la rebel·lió. Però, tal­ment com sorprèn que, després d’una llarga recta, la car­re­tera faci, no suau­ment sinó amb brus­que­dat, un ines­pe­rat i vio­lent revolt, el mateix passa amb una sentència que dis­cor­ria, recta i impla­ca­ble, cap a una con­demna per rebel·lió i que, en sor­pre­nent i gri­nyo­lant ziga-zaga i tren­cant-se la coherència del relat, giri, de sobte, cap a la sedició. Tot això en l’entesa, és clar, que tanta aber­ració hi ha en una con­demna per rebel·lió com per sedició, en infrin­gir-se en tot cas cla­mo­ro­sa­ment els ele­men­tals prin­ci­pis penals de lega­li­tat, tipi­ci­tat i taxa­ti­vi­tat.