La iniciativa privada

Joa­quim Nadal publi­cava mesos enrere un arti­cle en què des­cri­via les actu­a­ci­ons que la ini­ci­a­tiva pública havia fet al Barri Vell de Girona i que havien acon­se­guit –segon afir­mava– una dig­ni­fi­cació notòria del que abans era un seguit de car­rers dei­xats de la mà de Déu. No li volem treure raó, però cal dir que la ini­ci­a­tiva pri­vada no li ha anat al dar­rere: si els edi­fi­cis par­ti­cu­lars no hagues­sin estat objecte d’actu­a­lit­zació i dig­ni­fi­cació, l’actu­ació pública no hau­ria tin­gut l’abast que pot tenir ara i els bar­ris esta­rien tan decrèpits com ho eren abans.

Asse­nya­lem com a exem­ple l’obra pri­vada por­tada a terme actu­al­ment per l’empresa Cons­truc­ci­ons Bus­quets Vilobí al car­rer de Santa Clara, número 13. Un edi­fici que La Caixa va aixe­car anys enrere, quan la gestió finan­cera s’enco­ma­nava a les per­so­nes. És al cos­tat de la seu tra­di­ci­o­nal d’aque­lla enti­tat. Qua­tre plan­tes d’ofi­cina i un gran audi­tori a l’àtic, on s’havien cele­brat molts actes, con­certs i con­ferències. Però l’adve­ni­ment de la informàtica ha por­tat a una reducció de per­so­nal, subs­tituït per màqui­nes, i els espais han anat que­dant buits, fet que els com­portà la decisió d’ali­e­nar aquell edi­fici.

La pro­mo­tora que va adqui­rir-lo l’ha trans­for­mat de dalt a baix i l’ha con­ver­tit en un edi­fici amb habi­ta­cles de cate­go­ria, i als bai­xos s’ha ins­tal·lat una botiga de venda de per­fums, amb molta visi­bi­li­tat. No volem, però, fer un panegíric de les con­di­ci­ons de la reforma, que això seria gai­rebé com entrar en publi­ci­tat. Només ens fixem en un espai d’afluència pública exis­tent: el pas a l’altura del car­rer de Santa Clara que acce­deix a la plaça de Josep Pla. Sem­pre ha exis­tit, però estava brut, des­cu­rat, fosc, pràcti­ca­ment aban­do­nat. Era inqui­e­tant de pas­sar-hi en deter­mi­na­des hores.

L’empresa cons­truc­tora l’ha refor­mat del tot: ha dig­ni­fi­cat el mural de grans dimen­si­ons de Domènec Fita; ha prac­ti­cat una rampa acces­si­ble que corre al cos­tat de les esca­les, sal­vant la diferència d’altura dels car­rers; ha reco­bert les parets amb mate­ri­als de fàcil neteja i, el més impor­tant, ha obert dues llu­er­nes amb grans vidri­e­res de dalt a baix que recu­llen la llum del cel i la pro­jec­ten al terra i esta­blei­xen una nova dimensió. És una millora de sin­gu­lar importància, que la gau­di­rem els transeünts. Una pro­esa arqui­tectònica i cons­truc­tiva digna de ser visi­tada.

Con­trasta amb l’avor­ri­ment de l’edi­fici con­tigu, que aco­llia la cen­tral elèctrica i que l’Ajun­ta­ment vol des­ti­nar a ofi­ci­nes pròpies. La reforma –que va ini­ciar-se ante­ri­or­ment a les obres comen­ta­des– encara està a les bece­ro­les, gai­rebé aban­do­nada. I és que la “ini­ci­a­tiva pública” només fun­ci­ona quan hi ha volun­tat i fer­mesa.