On van els socialistes?

El Par­tit Soci­a­lista, sigui d'aquí o sigui de Madrid, fa ja una bona tem­po­rada, pot­ser d'ençà del segon govern Zapa­tero i del des­ca­val­ca­ment forçat de Pas­qual Mara­gall, que pre­sen­ten símpto­mes de debi­li­tat i de deso­ri­en­tació, pro­ba­ble­ment men­jats per la temp­tació de situar-se al cen­tre polític de manera tan acu­sada que, sense voler-ho, s'estan tro­bant en posi­ci­ons de cen­tre dreta, i en alguns casos, de dreta clara.

L'evo­lució del soci­a­lisme a Espa­nya va patir una força inflexió amb l'aban­do­na­ment del mar­xisme pro­vo­cada per Felipe González a finals dels anys setanta, la qual cosa li va per­me­tre homo­lo­gar-se com a par­tit soci­al­demòcrata, a l'estil ale­many i nòrdic, i de pas­sada gua­nyar el pri­mer govern l'any 1982. La llarga etapa de Felipe González va aca­bar mala­ment, prin­ci­pal­ment per la rela­xació que pro­voca el poder en si mateix, tot i els grans can­vis que van haver de fer per poder situar Espa­nya a Europa i en la moder­ni­tat democràtica. Però la victòria del PP d'Aznar, maqui­llat de cen­trista i acon­se­guint unir tota la dreta, la fran­quista i la democràtica, gràcies a la debi­li­tat i falta de fer­mesa de l'última època de González, va donar l'opor­tu­ni­tat a la vella política auto­ritària i cor­rupta de tor­nar al poder. Només l'escan­dalós error de l'atemp­tat d'Atocha que va come­tre Aznar impu­tant-lo a ETA, va per­me­tre als soci­a­lis­tes tor­nar al poder, ara amb un líder jove i inex­pert. El miratge de l'enri­qui­ment econòmic va per­me­tre a Zapa­tero reva­li­dar la pre­sidència, però abans ja havia cedit en un punt impor­tant, al qual s'havia com­promès amb Mara­gall, la cre­ació de l'Espa­nya fede­ral. La pressió de l'espa­nyo­lisme del PP i fins i tot d'ele­ments del mateix PSOE, més la com­pli­ci­tat interes­sada de CiU, van donar lloc a un pas enrere fona­men­tal, pri­mer reta­llant l'Esta­tut que Mara­gall havia impul­sat, i després tra­ient el mateix Mara­gall de la Gene­ra­li­tat. I el pas enrere s'ha anat con­so­li­dant amb l'acti­tud del PSOE res­pecte al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, temorós que parant l'ofen­siva del PP con­tra l'Esta­tut pogués per­dre pel camí molts vots.

Pel que fa a la política econòmica, l'ende­gada neo­li­be­ral i pri­va­tit­za­dora, a part de la cor­rupció induïda sense ver­go­nya de l'etapa d'Aznar, fixada en el boom immo­bi­li­ari, els soci­a­lis­tes no només no la van parar, sinó que van pujar al carro ocu­pant les buta­ques que calia, però en cap moment es va refer un plan­te­ja­ment de caire més esta­ta­lista. Un cop arri­bada la crisi (o sigui l'abús sense cap con­trol dels finan­cers, els bancs i les grans cor­po­ra­ci­ons), el govern soci­a­lista no ha entrat real­ment en l'ori­gen del pro­blema, legis­lant i posant-hi fre, sinó que, temorós de ser impo­pu­lar, ha maqui­llat la cri­sis fins que s'ha tro­bat entre l'espasa i la paret, i ha fet el paper de la trista figura: men­tre grans cor­po­ra­ci­ons i bancs con­ti­nuen, avui mateix, gua­nyant molts diners, ell es veuen obli­gats per pressió inter­na­ci­o­nal a reta­llar la des­pesa de l'Estat, fent pagar a la classe mit­jana i baixa tot el pes de la crisi.

Pel que fa a la cor­rupció i a la justícia, els soci­a­lis­tes estant ara per ara en mans dels jut­ges con­ser­va­dors diri­gits direc­ta­ment pel PP, i es veuen incapaços de parar l'ofen­siva anti­de­mocràtica que s'està pro­duint, sigui en el cas Gürtel, sigui en el pro­ces­sa­ment del jutge Garzón. I el que és pit­jor, no es veu en l'actual govern cap acti­tud ferma ni cap defensa del jutge ni cap denúncia de la insolència amb què actuen senyors com el pre­si­dent Camps del País Valencià. La sen­sació ara per ara és que el soci­a­lisme està debi­li­tat i es veu incapaç de tenir polítiques fer­mes i clares en la defensa del seu teòric ide­ari, que és la justícia, la democràcia i la igual­tat social. Lliu­rat al neo­li­be­ra­lisme capi­ta­lista, lliu­rat a l'espa­nyo­lisme ranci, lliu­rat als cor­rup­tes i als jut­ges con­ser­va­dors, es veu incapaç de con­so­li­dar a l'Estat espa­nyol el camí de la tran­sició cap a un país modern, democràtic, igua­li­tari i fede­ral. El lide­ratge polític del PSOE, i en part d'un sec­tor del PSC (amb polítiques a Bar­ce­lona de cara a la gale­ria, com els Jocs d'hivern o la Dia­go­nal) és ideològica­ment dèbil, i a la pràctica veu la seva agenda mar­cada per la dreta.

La mateixa tebior amb què el PSOE va tirar enda­vant la Llei de la Memòria Històrica, la solució salomònica de con­ver­tir l'Arxiu de Sala­manca en un cen­tre genèric i la resistència a tor­nar els papers a Cata­lu­nya, o el silenci sos­pitós amb què con­tem­plen el pro­ces­sa­ment del jutge Garzón per haver vol­gut desen­ter­rar el pas­sat fran­quista, i no cal dir, el trist paper que estant fent en aquesta crisi econòmica (algú entén que al davant de la CEOE hi hagi un empre­sari esta­fa­dor i ningú no digui res?), no augura res de bo. La dreta espa­nyola és tenaçment auto­ritària i anti­de­mocràtica. Només un PSOE fort i amb idees la pot parar. Que ara esti­guin gover­nant és un miratge, perquè el seu govern és temorós i fa segui­disme del PP. No és que aquest feno­men només passi al PSOE (als fran­ce­sos, als ale­manys i als angle­sos, ara per ara, estan a l'opo­sició), però que passi aquí és pre­o­cu­pant. A Europa la dreta es va curar amb el nazisme. Aquí, el fran­quisme encara és viu. Els pro­ce­di­ments del jutge Varela per encau­sar Garzón o els tre­balls del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal són una ver­go­nya jurídica. I els del PSOE, muts. Què espe­ren? Els angle­sos i els fran­ce­sos van con­tem­po­rit­zar amb Hit­ler. I ja sabem què va pas­sar. Fer pas­sos enrere, en democràcia, és matar-la. Ja saben a què juguen, senyors soci­a­lis­tes?