opinió
Eslovàquia, Irlanda, Catalunya
S'ha de ser ferm i rigorós en la defensa dels interessos que són importants per a Catalunya, sense excloure solucions i alternatives, perquè ser un 20 per cent de l'Estat és determinant per influir-hi i condicionar-lo
L'any 1993 es va produir l'escissió de la república txecoslovaca. Eslovàquia va plantejar una refundació de la república federal. El lideratge econòmic, polític i cultural txec era percebut com a excessiu pels eslovacs. El repartiment d'inversions, costos i beneficis d'una economia encara molt estatalitzada després de 40 anys de comunisme no era compartit, en opinió dels eslovacs, de manera equitativa entre dues repúbliques. Txecoslovàquia va néixer el 1918 amb l'enfonsament de l'imperi austrohongarès. El país va rebre l'agressió del Tercer Reich i va ser annexionat el 1939, convertit en protectorat.
El patiment del país no havia fet més que començar: la guerra va ser dura i en l'arribada dels comunistes al poder, el 1948, van guanyar les eleccions a Txèquia però no a Eslovàquia, van sotmetre el país a una dictadura de la qual es volgué alliberar el 1968, i el país va ser envaït pels exèrcits del pacte de Varsòvia.
L'origen de la separació va ser el convenciment txec que Eslovàquia era una càrrega econòmica, i per als eslovacs, el sentiment de no ser tractats com a iguals. La negociació sobre aquestes bases va portar fàcilment a la ruptura, perquè no hi havia un sentit de possessió i control d'una part sobre l'altra. No pensaven ni txecs ni eslovacs que el territori, la població i l'economia formaven un tot que no podia ser trencat perquè era un bé d'ordre superior que calia preservar. El país era molt jove. Quan després de les eleccions del 1992 Eslovàquia va plantejar una refundació de la federació, es va trobar una resposta txeca contundent: ja que Eslovàquia es considera perjudicada, per què no se separen les dues repúbliques? L'argument no va estar del tot lliure d'un sentiment dels líders polítics txecs que una ruptura podria anar en favor seu des del punt de vista electoral i de control del poder polític.
La separació es va pactar en cosa de mesos, i l'1 de gener de 1993 tots dos països van esdevenir independents. Eslovàquia, amb una economia més feble i amb un pes més gran de l'agricultura i un sector industrial basat en la indústria pesant que representava més del 50% del PIB, va passar uns anys difícils després de la independència, però avui tots dos països tenen un nivell de renda i desenvolupament semblant.
Quan al final del segle XIX comença, després de la gran fam de 1873, la lluita irlandesa per la independència amb el sentiment que l'imperi britànic els va deixar morir i els explotava, es produeixen dos corrents polítics paral·lels, un d'autonomista, encapçalat per Collins, i un altre d'independentista, liderat per De Valera. Però la lluita irlandesa per la independència és la del poble sotmès per l'imperi del qual es vol alliberar.
Aquesta lluita, que genera milers de morts, milions d'exiliats i la guerra civil, dura 70 anys. La independència eslovaca no produeix cap mort, dura un any i és, de fet, gairebé un acte administratiu, més que una conquista nacional, com és el cas d'Irlanda. És cert que a Irlanda, a diferència d'Eslovàquia, els dos bàndols tenen religions diferents, però no trets culturals diferents. La religió fomenta la confrontació, però no una idèntica cultura, ja que no es pot entendre la literatura britànica dels segles XIX i XX sense escriptors irlandesos com ara Shaw, Joyce i Byron, que en formen una part substancial. El cas de Catalunya transita en una situació semblant a la irlandesa: formem part d'un estat unitari, una situació que es torna similar a l'eslovaca en tant que forma part d'Espanya i de la Unió Europea, entitat política d'ordre superior.
El problema per a Catalunya resideix en la voluntat de trobar el propi camí, de jugar dins de l'estat en defensa dels seus interessos, de mantenir les pròpies economia, cultura i llengua. Si això és possible, l'encaix resultarà estable, i en la mesura que no ho sigui, Catalunya continuarà buscat un estat que li sigui útil i que permeti acomodar el seu sentit de nació i les seves necessitats com a poble.
Però és cert que, en tant que l'estructura d'Espanya deixi de ser dominant com ho era el segle XX, o creixerà una refundada autonomia o, alternativament, creixerà inevitablement el sentiment d'independència si les reivindicacions econòmiques i socials no tenen resposta.
Trànsit lent i llarg
Hauríem de ser intel·ligents per preservar el que ens interessa i no emprendre confrontacions estèrils per temes fútils que poden ser reconfortants nacionalment però inútils per al benestar dels catalans, que és el que realment importa.
S'ha de ser ferm i rigorós en la defensa dels interessos que són importants per a Catalunya, sense excloure solucions i alternatives, perquè ser un 20% de l'Estat és determinant per influir-hi i condicionar-lo. No hem d'intentar refundar-lo ni transformar-lo, sinó contribuir al seu creixement i progrés a través del propi, que és el que és important per a nosaltres. Les guerres per la independència nacional són una història del passat, però la defensa amb fermesa dels propis interessos té un recorregut del qual nosaltres mateixos i de manera equivocada desconfiem i, per tant, no practiquem.
