Saber negociar

Sense alte­rar-ne l’essència. Jus­ta­ment és això el que m’ha fet pen­sar, obser­vant aquesta mutació expe­ri­men­tada per ERC del que eren els seus prin­ci­pis ina­mo­vi­bles, defen­sats fer­ma­ment i jun­ta­ment amb més de dos mili­ons de cata­lans, i que han supo­sat una gran repressió i llar­gues con­dem­nes de presó. Els líders d’ERC, per jus­ti­fi­car el seu canvi i la seva nego­ci­ació, repe­tei­xen que ells són els més inde­pen­den­tis­tes de tots els inde­pen­den­tis­tes i que ningú els pot donar lliçons d’inde­pen­den­tisme. Segur que sí, però el poc con­tin­gut que ha trans­cen­dit del paper sig­nat amb el PSOE i les decla­ra­ci­ons d’alts diri­gents soci­a­lis­tes mem­bres del grup nego­ci­a­dor reve­len que ERC ha fet una mutació i accepta el pacte que en cap cas hi haurà uni­la­te­ra­li­tat ni sor­tirà de les cos­tu­res de la Cons­ti­tució. Avui, em crec més el senyor José L. Ábalos que no el senyor Gabriel Rufián, entre altres coses, perquè el pri­mer s’ha man­tin­gut sem­pre en el mateix lloc i el segon té tants can­vis de guió i muta­ci­ons que és impos­si­ble seguir-lo.

Estic expec­tant per saber quin serà el resul­tat de la nego­ci­ació, perquè se’m fa difícil pen­sar que, tenint uns trum­fos tan clars, sols hagin ser­vit per omplir aquells escas­sos folis. Tam­poc sé si Rufián és la millor per­sona i la més pre­pa­rada per esco­me­tre una nego­ci­ació d’aquesta importància, si no és que en rea­li­tat s’hi dona poca importància. Però en política passa sovint que s’enco­ma­nen tas­ques i res­pon­sa­bi­li­tats a per­so­nes més per afi­ni­tat que no pas per habi­li­tat i conei­xe­ment.

I hi he tro­bat a fal­tar un capítol de com­pro­mi­sos per mini­mit­zar el greuge del finançament autonòmic i l’insu­por­ta­ble dèficit que tenim. Rufián ja va dir solem­ne­ment a Madrid (és clar): “A mi no me roba España; me roban Rato, Bárce­nas, Millet, Pujol...” I dic que par­lava per ell perquè l’actual vice­pre­si­dent de Cata­lu­nya, amb una mica de pes a ERC, Pere Ara­gonès, ja el 2005 deia, i ho mos­trava amb car­tells: “Cada segon, Espa­nya ens roba 450 euros.” Suposo que Rufián s’hau­ria d’haver lle­git l’informe que el 10 de gener va fer públic el Depar­ta­ment d’Hisenda –sí, d’Hisenda, que depèn del vice­pre­si­dent Ara­gonès– i que acom­pa­nya el pro­jecte de pres­su­pos­tos de la Gene­ra­li­tat per al 2020, en el qual queda clar que el 2015 i el 2016 Cata­lu­nya ha apor­tat a l’Estat 33.604 mili­ons d’euros més del que n’ha rebut. Hi apor­tem un 19% i en rebem un 13%.

I l’hau­ria d’estra­nyar que Madrid, amb el 16% de les empre­ses, recapti el 48% de l’IVA, el 41% de l’impost de soci­e­tats i el 38% de l’IRPF. Una comu­ni­tat autònoma de 6,5 mili­ons d’habi­tants recapta l’IRPF d’una de 28,6 mili­ons.

També hau­ria estat bo que hagués tin­gut pre­sent l’informe de la Cam­bra de Comerç de Bar­ce­lona sobre el dèficit d’inver­si­ons ja pres­su­pos­ta­des i no exe­cu­ta­des de l’Estat a Cata­lu­nya en infra­es­truc­tu­res, que suma un total de 8.000 mili­ons d’euros i suposa un 3,3% del PIB, i que, si s’hagues­sin exe­cu­tat, hau­rien com­por­tat 111.501 llocs de tre­ball a temps com­plet i la gene­ració de 3.776 mili­ons de ren­des sala­ri­als. I si voleu eixam­plar una mica la mirada, podem dir que en quinze anys hem enviat a Madrid, sense retorn, 240.000 mili­ons d’euros, que és més que el nos­tre PIB d’un any. Ente­neu ara per què el govern de Pedro Sánchez ha dit que no té cap interès a publi­car les balan­ces fis­cals? Però, és clar, si els refe­rents són Pujol i Millet (els altres no són cata­lans) com a coar­tada, és nor­mal que no s’hagi pre­pa­rat per a unes nego­ci­a­ci­ons tan impor­tants. Pot­ser en la segona ronda de nego­ci­a­ci­ons, que serà la dels pres­su­pos­tos, ho podrem refer tenint pre­sent aques­tes dades, i penso que JxCat també hau­ria d’entrar en les nego­ci­a­ci­ons i posar sobre la taula aques­tes dades, que són impre­sen­ta­bles i que ens obli­guen a viure amb una pressió tri­butària que podríem miti­gar amb un millor finançament i amb l’acom­pli­ment dels pres­su­pos­tos, i ens evi­ta­ria endeu­tar-nos com hem de fer ara.

L’astra­ca­nada de la pre­si­denta de la Comu­ni­tat de Madrid, Isa­bel Díaz Ayuso, d’inter­fe­rir per acon­se­guir el Mobile World Con­gress és un exem­ple clar de com ha actuat sem­pre Madrid i del cen­tra­lisme de rapi­nya espa­nyol.