Tribuna
Humilitat còsmica
La crisi ecològica que amenaça el futur de la vida en la Terra no solament és un fracàs del procés de modernització, amb els seus objectius de desenvolupament, d’industrialització i d’urbanisme; és també un fracàs de la imaginació. Aquesta crisi té la seva arrel en una crisi espiritual oculta.
L’actual situació del nostre món evidencia el fracàs dels processos de modernització i de desenvolupament. Com a conseqüència d’aquests processos, patim una crisi global en la qual la degradació mediambiental és solament una part d’una tragèdia molt més gran i holística. Ens referim a l’esgotament dels recursos, als enormes nivells de pobresa que coexisteixen en aquest món amb el desbocat consum de les nacions més riques; els immensos nivells d’injustícia social i d’exclusió, les guerres, els conflictes i la militarització, la corrupció en tots els àmbits i l’erosió de les visions del món del passat. La situació exigeix, urgentment, reflexionar sobre la necessitat de repensar la naturalesa de les nostres institucions educatives i els seus mètodes pedagògics per tal d’oferir la necessària formació, les habilitats analítiques i els recursos intel·lectuals, pràctics i imaginatius per afrontar la magnitud de forces que es desencadenen contra la creació.
Neix, com a reacció al procés d’explotació, una nova forma d’espiritualitat: l’ecoespiritualitat, que es pot definir com la consciència que la naturalesa no és solament una font de sosteniment físic, sinó també de les satisfaccions emocionals i artístiques més profundes. La terra exigeix a la humanitat que assumeixi una responsabilitat que mai abans no se li havia assignat. Cal, doncs, transitar d’un paradigma que atomitza els éssers humans, els aïlla i els oposa contra l’univers i la comunitat dels éssers vius, cap a un nou paradigma. Hem d’abandonar aquell antic mode de pensar i obrir-nos cap a un nou esquema de comprensió. Ens manca una idea de desenvolupament integral que assumeixi també l’espiritualitat i no solament el benefici econòmic i la rendibilitat. No pot haver-hi una ètica sensata del desenvolupament sense una saviesa mediambiental i, a la inversa, no pot haver-hi una saviesa mediambiental sense una sòlida ètica del desenvolupament.
Aquesta nova espiritualitat no és aliena al contingut de les tradicions religioses, sinó tot al contrari. És una espiritualitat que es tradueix en un mode de vida auster, basat en la simplicitat voluntària, en antigues virtuts estoiques i cristianes, com la sobrietat, la mesura i la senzillesa. El consumisme desbocat ha conduït el món a la bancarrota. Ens cal recuperar aquella vella màxima estoica d’aprendre a viure senzillament. Per als qui vivim en una societat consumista, hiperestimulada per objectes estèrils, aquesta lluita té, d’entrada, una dimensió especialment difícil, perquè l’autocontrol està en oposició als models de consum. No obstant això, en el seu vessant positiu, implica pràctiques de gran valor per al nostre temps, com la reducció, la reutilització i el reciclatge, l’ús intel·ligent de l’energia, la protecció de la biodiversitat i la conservació dels parcs naturals.
En temps de crisi ecològica és possible que la vocació més específicament humana sigui una nova humilitat, la humilitat còsmica. Aprendre a ser humils és aprendre qui som en el conjunt del món i saber que el món és més que humà i que és la nostra comunitat i el nostre hàbitat. Aprendre a ser humils és aprendre el que no som: no som Déu, ni som déus.
La humilitat ens convida a fer el dol. Quan fem el dol reconeixem que no està en el nostre poder el que hem estimat. La humilitat ens convida a obrir-nos a la realitat de la pèrdua. Ens condueix al límit del que deu ser humà, ens recorda la nostra grandesa i petitesa. Aquesta humilitat còsmica, però, no ens ha de conduir a la passivitat, ni a la resignació, sinó a un treball conjunt i tenaç.
